—Dos en formem un, recorda-te’n.
—I ara! Si tens una tita de nen —diu la Mireia.
—Per cardar, de sobra —respon en Pere.
—Creu-t’ho, i un colló.
—En qualitat, millor que tu, segur. Si no t’agrada, et pots buscar amants. Encara millor, pots fotre al camp. T’ho he dit alguns cops.
—I en tinc, d’amants. No t’amoïnis.
—I de què et queixes!
Drets en una habitació, incapaços de salvar les distàncies, ella va continuar:
—Que no ho saps fer bé, i prou.
—Et creus que en saps un colló? Vinga, calla ja o marxa. La casa és meva.
—La teva tita també, però poc que serveix, ja ho saps, i la teva mirada no m’arriba tampoc. A sobre el vint de cada mes no queden diners.
—Posa el teu sou al fons comú de la casa.
—Dels meus diners, no n’has de fer res. Són per mi sola.
—No gastis tant. Treballo tot el dia. Quan torno, rento la roba, cuino, escuro plats i netejo.
—Per això és casa teva i ho has de fer, oi? Quin rotllo, sempre el mateix. Fou a causa de la moto quan t’abraçava recolzant el cap a la teva esquena. Llavors tot molt maco. Però un error ajuntar-me amb tu, deu anys major.
—Quan vulguis te’n vas, entesos? Tot té solució. Millor calla o et donaré dues hòsties.
—Fins i tot en això ets incapaç. Si ets un mitja merda, tio. A reveure, me’n vaig a massatge.
Una llosa pesava sobre ells. Va sortir, va seure en el cotxe i el va engegar.
Quan torna, fica la clau, però no entra al pany,
© del conte: Joan Guerola, 2024
Girona, 19 de maig del 2024
