La filla d’un cavaller de Saxònia va demanar al constructor Wilhelm, el seu amant, que fes un pont sobre les aigües transparents del parc Kromlauer i així trobar-s’hi. En somnis va projectar amb sorpresa l’arc de pedres grises fosques que s’estavellaven sobre la superfície de l’aigua. Tot i això, es va sentir incapaç de fer-lo perquè la por el va paralitzar. El va entristir perquè era una oportunitat per aconseguir una obra definitiva, però no sabia construir-ho ni tenia prou diners. La frustració el va portar a abandonar la salut i a la poca predisposició per enfrontar-se als reptes.
Mefistòfil se li va presentar i li va dir:
—No renunciïs ni moris sense viure els teus somnis.
—No sé pas construir el pont i perdré el meu amor. Com em vols ajudar?
—T’ofereixo construir-lo en una nit.
Van acordar que, si ho acabava en aquest període de temps, quan Wilhelm morís, li faria un dia de penitència per cada pedra usada. A la mort, la seva ànima aniria vagant fins a complir el pacte. Mefistòfil havia fet servir mil pedres grises fosques que els ajudants havien estat movent cap a un costat i cap a l’altre. Només n’hi faltaven deu més per acabar el pont.
L’amant, que havia estat pendent de la seva actuació durant tota la nit, va anar a casa per buscar-hi un gall. Estava alerta perquè el dimoni l’acabaria de seguida. Llavors ella el va mullar amb una galleda d’aigua perquè comencés a cridar abans de clarejar. Amb aquest cruel embruixament va aconseguir enganyar el dimoni. El va obligar a deixar-lo inacabat. Va assolir que perdés l’aposta. Encara que la derrota de Mefistòfil va ser sonada, les seves malediccions no van tenir efectes sobre ells. Com que el pont havia quedat inacabat, sense trencar la placidesa de la matinada, Wilhelm el va acabar. Tots dos amants van creuar per sobre de la majestuositat de l’obra des del vèrtex de la qual, entrellaçats amorosament, van veure els seus petons que es reflectien al mirall de l’aigua al costat d’una clariana de nenúfars i tulipes de fulles grogues.
© del conte: Joan Guerola, 2024
