Fustes
La guitarra em va insistir que passéssim el cap de setmana a la muntanya. Tant de bo el desenllaç final fora alliberar-nos de les ansietats que ens empresonaven. Vaig acceptar i ens en vam anar agafats de la mà fins a l’estació. Vaig suportar-ne el pes a gust. Cap dels dos no vam fallar en l’intent de millorar la relació. Em vaig asseure sobre el banc i la hi vaig deixar al meu costat. Es va prémer contra mi més del que calia. De debò que no vaig pas saber el que volia tan junts amb tanta calor. Mentre esperava el tren, tot d’una, vaig sentir un cruixit i el més sorprenent fou que el banc, sense saber d’on baixava, li deia a la guitarra:
—No crec que siguem fustes descendents del mateix arbre. El sol i la pluja ens van alimentar, el vent ens va pentinar les fulles o, en fer-nos pessigolles, ens va fer riure. També vam jugar de la mà amb les estrelles i formaven una rotllana. Ficàvem al mig la lluna amb els ulls tapats fins que es marejava i s’ensorrava. La diferència és que el teu arbre devia tenir ocells que cantaven i potser en vas aprendre a fer música. Per contra, jo he de suportar el pes dels que venen corrent a agafar el tren cremallera a Queralbs, el perden i s’hi asseuen a esperar el següent.
La guitarra escoltava sorpresa mirant-lo amb l’ull de ciclop.
—També els excursionistes amb les bosses em trenquen trossets sense vigor que cauen dels extrems. Però a vosaltres us acullo a gust.
Aleshores la guitarra va començar acords i arpegis no pas tocats per mans balbes. Jo els vaig continuar amb satisfacció per encisar el banc. El vaig empresonar amb una melodia dolça. Tot just acabat, m’hi vaig estirar al damunt i sentí la seva abraçada. Vaig badar gaudint de les coses insignificants fins que m’adormí sota uns til·lers granats que atenuaven la xafogor d’un dia de juliol. Em va commoure quan el banc va recollir els meus somnis i, en despertar-me, me’ls va donar i els vaig guardar amb compte.
© del conte: Joan Guerola, 2022
Girona, 12 de setembre del 2022
