Et mous entre la gent elegant del jardí de la residència de Johanson. Tens gravada en la memòria quan venies amb ell i el seu descapotable passant pels carrers amb el teu fulard al vent, o quan obres la porteta i debaixes amb la gent que t’admirava com si fossis una actriu. Et senties surar, com també ara te’n sents en el jardí amb una copa a la mà i la música de l’orquestra de fons. Ho havies desitjat amb bogeria, per bé que tu no pertanys al seu món. Unes gotetes del còctel et rellisquen pels llavis, la qual cosa et recorda la teva fragilitat. Encara que no tinguis intel·ligència per xerrar de temes interessants, converses amb uns fatxendes amb bones maneres i amb vestits a l’última moda, sense sobrepès ni calvície. Et destrueixes sense adonar-te que ells són ganivets feridors. Et sembla veure sobre unes flors el llaç del vestit d’una de les teves bones amigues que hi havia estat abans. Continues amb més copes i t’encens una cigarreta, probablement un porro. Si beus en excés, a ells els resulta més fàcil aprofitar-se’n d’una boja del cony que creu que viu en una bombolla. No trigues a entrar en el seu parany del sexe. Se n’aprofiten de tu de manera cruel. Un cop et recuperes trobes l’aspecte horrible de la teva cara reflectida en un mirall i recordes que el teu marit et va dissuadir una vegada i una altra que no era per a tu. Abans et tornin a buscar, et mulles la cara amb l’aigua d’una copa per treure’t ni que sigui una mica el teu atabalament, te’n vas sense que ningú ho noti per fugir d’amagat. Ni l’alcohol ni el dolor t’aturen. La festa i la música de l’orquestra ja no t’interessen, tu marxes com un coet i sense mirar enrere.
L’endemà, em recupero a casa, no hi ha temps per badar, ni vull recordar la festa. No se me’n va del cap la meva espantosa figura en el mirall. El poc que em va costar decidir-me i com ho lamento a hores d’ara. Potser vaig voler imitar la millor amiga, però això són excuses. Vaig patir pel desig de voler anar-hi i pateixo més encara per haver-hi anat.
Mentre el meu marit treballa, en Johanson i els seus amics em demanen que torni a una festa en la seva residència, però rebutjo la invitació. Odio els seus perfums repugnants i odio els seus ulls suplicants. Sembla que es creuen que només serveixo perquè satisfacin els seus desitjos de torracollons. Com no accepten la meva negativa, insisteixen i jo em mantinc de totes passades en la meva posició. Mostren l’orgull de fatxendes i s’acarnissen amb mi apallissant-me. Em colpegen tant que resto estirada a terra sense moure’m.
Quan el meu marit torna a casa, se sorprèn en trobar-me. Corre a atendre’m, però com que em veu tan magolada, amb sang per la cara i incapaç d’aixecar-me, truca al metge que arriba de pressa. Aquest m’atén, demana una ambulància i truca a la policia. Dos agents, malgrat els precs del meu home, veig borrós que el detenen i se l’emporten a comissaria.
© del conte: Joan Guerola, 2025
Girona, 3 de març del 2025
