Un avi encordilla les nanses del cabasset. Se’l carrega a l’esquena amb uns sarments. Camina a passes curtes. A casa, els doblega amb cura. Esclafeixen. Cruixen. Els posa branquetes a sobre. Quan hi cala foc, una flameta insegura, com si no volgués néixer. Espeteguen. Recorda la dona i l’encís amb què encenia el foc i torrava la botifarra. A estones parla sol amb ella. S’encorba i s’escalfa les mans que tremolen. Quan es gita, es tapa amb un parell de mantes rebregades. El cos encara li fa escalfor, com quan ella hi era. Dorm. Hores despert. La nit se li fa llarga.
El dia també li pesa. Pren el sol i xerra amb altres de cara a ponent. Caps ajupits, braços sobre les cames. D’avis a res. Un camí sense tornada. Com la dona, morta fa anys.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 20 d’abril de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 1824
Visites que ha rebut aquest lloc : 5014