La nena travessa el desllunat de l’escola. Al lavabo, es baixa les calcetes. S’agempona. Pixa de pressa, abans que el fred de la finestra sense vidre li talli la pixera. Se les puja. Unes gotetes les hi mullen. Es frega les mans i ho deixa estar. Torna a costura. No l’avorreix. Clava l’agulla en un coixinet. El didal li cau a terra, rodola i no el troba.
En la postguerra, la nena agafa el ramalet i du la burreta. Li carreguen càntirs en les senalles dels anganells. Una mica buits arriben al pare. Sacsejades i taps dels càntirs que no encaixen. La nena manté quiet l’animal i ell els baixa per ensulfatar les vinyes.
La nena i les amigues es queden jugant en una pallissa. Obliden anar a costura. Surten corrents abans d’acabar la ronda. Podien no anar-hi. Això rai!
Un camí que a res obliga. Com el fred de la finestra.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 21 d’abril de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 1824
Visites que ha rebut aquest lloc : 5014