La víctima havia mort a conseqüència d’una pallissa, segons el forense.
Els gossos van lladrar quan l’inspector Canet va trucar al portó d’una casa de parets gastades. Mentre esperava, va contemplar les rengleres de ceps que s’estenien fins als turons. La finca havia conegut temps millors.
El marquès de Bellafiel va sortir al pati i, amb un gest de la mà, va fer callar els animals.
—Inspector. Passeu.
Van seure sota una pèrgola. Un criat els va servir dues copes de vi.
—La víctima feia molts anys que treballava per a vós? —va preguntar en Canet.
—Més de vint. Coneixia les terres millor que ningú.
—Hi havia cap desavinença entre vosaltres?
El marquès va somriure amb una calma estudiada.
—A totes les cases n’hi ha, d’aquestes coses.
Es va tocar el nas amb l’índex i, gairebé sense adonar-se’n, es va refregar el lòbul de l’orella.
—Havia rebut alguna oferta d’un altre celler?
El marquès va deixar la copa damunt la taula i va sospirar.
—No voldria alimentar xafarderies.
En Canet va esperar. El silenci, de vegades, interrogava millor que les paraules.
—Però ja sabeu com funciona aquest món. Hi ha cellers que no tenen cap escrúpol a l’hora d’endur-se els millors homes. Si pregunteu als de Can Rovira, potser descobrireu coses interessants.
—Com ara?
—No ho sé. Només sé que feia temps que rondaven la víctima.
L’inspector va assentir sense prendre cap nota.
Quan es va acomiadar, el marquès va quedar-se dret al portal, observant-lo allunyar-se.
En Canet caminava a poc a poc. No sabia encara qui havia matat l’encarregat. Però una idea li havia quedat clavada: hi havia una diferència entre respondre preguntes i voler dirigir una investigació.
I el marquès havia fet això.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 17 de juliol de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 2678
Visites que ha rebut aquest lloc : 7051