Teuladins piquen les juntes de la tapa d’un taüt. Amb anterioritat, àngels de la mort no l’han pogut posar en el nínxol, en dies de pandèmia. El bec dels teuladins facilita que, sense esperar-s’ho, s’alci la tapa i en surti una mà…
—Hòstia, quin malson! —crido de sobte, i amb un impuls m’assec sobre els llençols.
M’aixeco, orino, vaig a la sala d’estar, obro un armari i em serveixo un conyac. Tot seguit, ajagut al sofà, dormo dues hores. Si amb tot això no n’hi hagués prou, el vent colpeja una de les fulles del finestró. Abans de tancar-lo amb el pestell dono un cop d’ull a través del vidre. Quan tot fa sospitar que són els millors moments per a gestes i per a desavinences d’amors, ataüllo unes figures pel darrere de les soques. Semblen els virus, que van carregats de paquets i maletes, a la conquesta d’altres terres. Per bé que no me’ls vull trobar i, atesa la fam sense escrúpols, em podrien haver vist. Mentre torno a l’habitació toquen les quatre. Per sort, no em desvetllo i de seguida m’endormisco fins que un cop, sense precisar-ne la procedència, em torna a revifar. Renego quatre paraulotes alhora que, per por a constipats, m’obligo a ficar-me les sabatilles. En estirar la mà, sense que ningú s’ho imagini, amb tants dies de confinament, toco un virus que s’esllavissa a sobre meu.
Encara que no ho sé, com que ja no puc dormir, recorro els passadissos de l’hospital al mateix temps que els teuladins matiners ja canten. En el meu historial hi consta que vaig agafar un estrany bacteri que, durant deu mesos, em va produir molta tos, una mica de maldecap i un xic de febre, fins que me’l van matar amb un antibiòtic que vaig prendre deu dies. Ja tinc anticossos, em sentencia la pneumòloga, el sol no alenteix i penetra amb els primers rajos entre la persiana del seu despatx. Ella també creu que puc anar pel carrer amb precaució, però més tranquil. És cert que durant la calor estic molt bé i amb el fred surto poc al carrer. Si ho faig, acostumo a portar morrió des de fa cinc anys. Alguns s’han pixat de riure de mi.
4/6/2020 a les 12.49
© del conte: Joan Guerola, 2020
Joan Guerola
