La sequera de 1853 dificulta la llaurada a en Manel. Així mai acabarà.
“El treball no s’ha d’aturar ni un minut i, amb la terra que sembla un tostó, no avanço”. Calen pluges i per això el treball és més dur. Amb cansament i fam torna al mas al vespre. “Si no plou, no podrem menjar, amb collites tan escasses. Morirem de penúria”, un pensament reiteratiu que l’aclapara tothora.
Un dels fills comença a plorar amb les mans al ventre. “Que atroç que és la fam””, es diu en Manel. Dóna part del seu sopar al petit. La resta ho reparteix als altres. Més tard, la mare li dóna a l’infant adolorit culleradetes de farigola, collida d’un ribàs, i exclama: “Tant de bo el calmi”.
El petit dorm, però, en fer-se de dia, plora altre cop. Es queixa de rampellades, i després vomita. Quan sembla aturar-se-li, li comença la diarrea. El pare li pregunta si ha entrat al riu i n’ha begut l’aigua. Encara que el nen sap que està prohibit, respon que hi va entrar a causa de la calor, però que no en va beure, d’aigua. Afegeix que, potser sense voler, en va provar una miqueta.
“Poden ser senyals de còlera”, pensa en Manel. Sap que segurament no li permeten entrar al poble a cercar ajuda, ja que amb prou feines s’hi troba algú sa. La mare s’emporta els altres fills a una caseta a la muntanya.
Ell sovint fumiga la casa amb àcid, i crema alguna quantitat de sofre. Renta les robes dels llits. Li fa beure aigua bullida amb mitja culleradeta de sal i unes culleradetes de sucre. Tot i els esforços, el nen mor aviat. L’enterra cobrint el terra de calç viva. També en tira a les latrines. Ventila les habitacions i ruixa la seva roba amb alcohol i es renta cada dia. Per fi, se’n va a la recerca dels altres, amb l’esperança que no hagin mort. De còlera. Pels llops. O de fam.
2/8/2020 a les 13.34
© del conte: Joan Guerola, 2020
Joan Guerola
