Al final de l’enterrament, les gotes del ruixat li aigualiren les llàgrimes, que li deformaven la visió mentre s’afanyava, com si tingués por de no tornar. Per a ell era anar i tornar; en canvi, per al mort, el més gran sotmetiment. Tan prompte va eixir del cementiri, va fer el trajecte fins al cotxe i hi va entrar. De seguida s’eixarrancà reclinant tot el cos al respatller del seient i posà un braç sobre el volant. Es va arranjar una mica sense aconseguir afluixar tensions. La llum de la guantera va incitar-lo a agafar la petaca d’argent plena de whisky. Com que era al fons, primer va haver d’apartar la 35 mm amb silenciador. En va fer una tragellada. La imatge nítida del riu de sang que havia trepitjat amb la sabata. Tot just va tancar la porta de l’habitació i es va allunyar dues nits enrere. I a ell, què!? Engegà el cotxe i se n’anà escoltant “Harvest Moon” perquè li tragués alhora la somordor i la soneguera.
© del conte: Joan Guerola, 2014
