El pistoler, cap de la banda, havia disparat una bala que va rebotar en un còdol prop de la diligència. Volia evitar que la núvia que hi viatjava arribés a temps al casament, ja establert.
Va posar al límit el cavall, que esbufegava i es diluïa en la polseguera. Calia retenir-la. Quan et capturi, mentidera, hauràs de llepar-me les mans, fetes un fàstic de tanta pols, fins a netejar-les, es digué entre dents. Havia d’aturar-la abans que travessés el riu que feia de frontera; si no, entraria en un altre estat on la llei era diferent. De sobte, va observar que en la fugida frenètica la diligència ja entrava a l’aigua i la va tirotejar amb mala llet, ficant tota l’ànima en cada tret del Winxester. Hosti, per tot el foc de l’infern, maleïa. La falta de punteria i les bales es perden en l’aigua, renegà. Una roda va ensopegar amb uns còdols de la llera, el carruatge va caure a l’aigua i a empentes i rodolons fou arrossegat pels cavalls fins a l’altra vora. El cap va aturar el cavall mentre la núvia s’aixecava enmig de l’aigua amb esgarrinxades i blaus a la cara i el cos, ben magolats; tot i que va ensopegar, va reeixir a arribar a l’altra vora i va creuar a peu la frontera. Abans que ell es deixés atrapar pel desànim, es va apressar perquè no succeís el desenllaç: que riu enllà la núvia s’amagués darrere troncs i roques i, com un llop famolenc, fugís per algun turó.
Fet i fet, l’abocava a gaudir les primeres sensacions de llibertat. La natura la protegiria i l’alliberaria del tiroteig d’un pistoler despietat i impotent a qui, ja sense raó, ella no podria treure la pols de les mans amb petons i amanyacs. Tampoc la companyia li serviria per estroncar la ràbia.
© del conte: Joan Guerola, 2014
