I a ell, què.

Al final de l’enterrament, les gotes del ruixat li aigualiren les llàgrimes i li deformaren la visió. S’afanyava, com si tingués por de no tornar. Per a ell era anar i tornar; en canvi, per al mort, el sotmetiment. Les passes li pesaven, les soles xopes relliscaven lleument sobre la grava del cementiri. No es girà perquè no volia veure la terra oberta ni el que hi deixava. Mirar enrere era reconèixer massa. Tan prompte va eixir per la reixa, va fer el trajecte fins al cotxe sense respirar. De seguida s’eixarrancà reclinant tot el cos al respatller del seient, i deixà caure l’esquena com si volgués desaparèixer dins la tapisseria, ni que pogués desfer el pes que li penjava de l’esquena. Un braç va caure damunt el volant; l’altre va buscar a la butxaca interior un mocador amb taques de terra i suor. S’eixugà els ulls, però no del tot. No estava segur de si plorava pel difunt o per ell mateix.

Va prémer el botó de la guantera. La llum en va il·luminar l’interior i, amb ella, els records que preferiria no haver de suportar. Va apartar amb delicadesa la 35 mm amb silenciador, que brillava com si tingués vida pròpia. Va desenroscar la petaca d’argent i en va fer una tragellada, com si el líquid pogués cremar-li la consciència. Una imatge li va creuar el cervell: el fil de sang dibuixava un rierol amb corbes pel parquet de l’habitació de pensió. La sola de la sabata intentant tallar-ne el curs, com si l’evidència pogués obeir. Però la sang no es deixa dominar.

Va tancar la guantera amb un cop sec, com si el soroll pogués esborrar la seqüència. Només feia dues nits que havia tancat la porta de l’habitació deixant-hi el cos. Es preguntava si se’n penedia. Havia estat un encàrrec. Net i efectiu. Però el silenci que havia deixat feia més soroll que qualsevol crit. Va mirar pel retrovisor les creus i flors mòltes pel vent. En canvi, ell no en tenia, de quietud. Va engegar el cotxe, i el motor va respondre amb un rugit que semblava entendre’l. Va buscar un CD, en va posar un a l’atzar: Harvest Moon. La música li va acariciar la ferida. Als canells hi duia la tensió d’una corda; les mans, rígides, empastifades de pluja, pols i memòria. Què pretenia? Que una cançó li netegés la soneguera i la somordor alhora? Que la música li reordenés el dia per dins? El dolor no es justificava. Ara, tot el que quedava era una carretera entre camps i una tomba al darrere. I el pes que no cabia dins cap cementiri perquè no tenia nom ni làpida: només la inspiració i l’exhalació i entre ambdues l’arma prop del coll, un record que es repeteix, un fil de sang que no aprèn a aturar-se. Va pitjar l’accelerador amb l’impuls de qui vol anar endavant a qualsevol preu. La pluja repicava el parabrisa com un dit impacient; ell, sense adonar-se’n, coordinava la respiració amb el fet d’anar i venir dels eixugaparabrises. Encara plores? La pregunta li feia un eco, i ell preferia el soroll del motor a contestar-se. Perquè la resposta no tenia res a veure amb el mort.

El cotxe es va perdre per la cinta grisa que s’obria entre els camps. Darrere quedava la tomba; dins, un pes que no admetia repartiment. Podria tornar-hi demà, deixar-hi flors, col·locar-hi una pedra, complir un ritual. Però hi ha pesos que t’acompanyen, cadenciosos, com una cançó que entra i es queda per sempre, fins i tot quan abaixes el volum. I ell ho sabia.

 © del conte: Joan Guerola, 2014