Al final de l’enterrament, les gotes del ruixat li aigualiren les llàgrimes i li deformaren la visió. S’afanyava, com si tingués por de no tornar. Les passes li pesaven; les soles xopes relliscaven sobre la grava del cementiri. No es girà. Mirar enrere era reconèixer massa.
Tan prompte va eixir per la reixa, va fer el trajecte fins al cotxe sense respirar. S’hi deixà caure al seient, com si volgués desaparèixer dins la tapisseria. Un braç va caure damunt el volant; l’altre va buscar a la butxaca interior un mocador amb taques de terra i suor. S’eixugà els ulls, però no del tot. No estava segur de si plorava pel difunt o per ell mateix.
Va prémer el botó de la guantera. La llum en va il·luminar l’interior. Va apartar amb delicadesa la 35 mm amb silenciador, que brillava com si tingués vida pròpia. Va desenroscar la petaca d’argent i en va fer una tragellada. Una imatge li va creuar el cervell: el fil de sang dibuixava un rierol pel parquet de l’habitació.
Va tancar la guantera amb un cop sec. Va engegar el cotxe.
© del conte: Joan Guerola, 2014
Girona, 7 de maig de 2014
Usuaris que han visitat aquest lloc : 626
Visites que ha rebut aquest lloc : 1999