No passa res davant la porta

Converses indistintes i rialles d’un grupet de joves, entre ells la Júlia, en vespres de sant Josep.

Les rialles arriben a en Biel. Exhala confús. Per què continua entestat a sortir amb ella?

—Júlia, t’esperen per fer alguna reparació? —pregunta algú del grupet.

—No, no.

Ella s’acosta a en Biel, assegut davant la porta del seu pis.

—Si no us fa res, podríeu continuar la festa sense mi en algun altre indret —diu als altres.

Quan baixen amb l’ascensor i són prou lluny, li pregunta:

—Què fas assegut?

En Biel sospira.

—La veritat és que no ho sé.

La Júlia veu el petit ram de flors pansides i aixafades que descansa al seu costat.

—De què vas? M’has plantat i em renys a sobre!

—Havíem quedat?

—Sabia que no vindries.

—Ho saps o creus saber que ho saps? Hòstia… sí. Me n’he descuidat. Ara ho recordo.

—Prenem una orxata —-diu ella.

—Ja n’he pres una. De fet, n’he pres dues.

—A quina hora havíem quedat?

—A dos quarts de tres.

—I són dos quarts de set!

La Júlia mira un altre cop les flors.

—Tantes hores has estat esperant-me?

En Biel s’encongeix d’espatlles.

—Ho sento, de debò.

Murmuris de fons al bar. Demanen entrepans de truita i cerveses.

—No estic emprenyat, encara que sembli mentida —diu ell.

—Vinga, Biel, perdona.

—Et dono una altra oportunitat, si vols. O no ho empitjorem i ho deixem córrer.

—Eeeeh… Sí que vull tornar a quedar.

Quan entra al pis, la Júlia ho explica a la seva germana.

—Un paio t’ha estat esperant quatre hores amb un ram de flors. Si no el vols per tu, per a mi.

Girona, 10 de juny de 2026