Sense permís per marxar

 Murmuris de fons d’una estació. Els altaveus anuncien la sortida del seu tren.

—On és la Marta? Si tarda gaire, perdreu el tren —diu la mare.

—No vindrà. Al seu nuvi li han donat permís —respon l’Ariadna.

Mira el rellotge. Camina cap a l’andana d’on surt l’exprés.

—No estaràs pensant…

—Sí, mama. Vull veure el meu nuvi, que no he vist des de fa un any.

La mare esbufega.

—Si ets menor d’edat. Creu-me i baixa del tren. Vols trobar-te amb ell, sola?

—Sí, mama, sóc menor d’edat, però tinc 20 anys —l’Ariadna manté el cos dret i la mira sense vacil·lar—. Vinga, una abraçada. Tot anirà bé. Aparta, que el tren surt.

—Ai el teu pare! M’has enganyat!

A l’estació, el soldat abraça i petoneja l’Ariadna.

A la fonda, la recepcionista els mira.

—Vol una habitació amb dos llits?

—No. Una amb llit gran.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 8 de  juny de 2026