Quan el que tens és bo, però no n’hi ha prou

—No has estès la roba? —pregunta l’Emma, seca.

—No. Era a la cuina.

—Tampoc no m’has donat diners.

—Ja t’he dit que era a la cuina. I netejant els lavabos. No he sortit de casa.

—Sí. Ho sé.

Silenci curt.

—Però havies d’anar al banc.

—Hi aniré demà.

—Demà, demà… —ella exhala—. Sempre hi ets demà.

Ell no respon de seguida.

—Tu què has fet?

—He passejat el gos.

—Bé.

—Li he arreplegat la merda.

—Ja ho sé. Bona feina. Arreplegamerdes.

L’Emma mira el gos. El gos mou la cua.

—Maco —li diu ella, amb una veu més tova—. Tu sí que ho fas bé.

El gos s’hi acosta.

—Sempre hi ets —diu ella, gairebé per a ella mateixa.

Llavors alça la vista cap a en Robert.

—Com ell —en Robert no reacciona. Queda quiet—. Sempre hi sou —afegeix ella.

Ell abaixa una mica la mirada. Li pugen ganes de plorar.

Girona, 6 de juny de 2026