—Doncs, no és per tu, que ets bona persona —diu l’Emma
—Ah. Em deixes sense elegància. Fotent-me una coça. A què jugues amb mi? —demana en Robert.
—No tinc proves contra tu, més enllà que t’acostis a algunes sense motiu.
—No entenc quina classe d’amor sents, Emma.
—No facis veure que no saps de què parlo.
—Jo escolto.
—Robert, passa que sempre ho converteixes tot en una versió teva de les coses. El de sempre.
—Sorprenent que a fora ens tinguin per una parella molt sòlida.
—El que passi fora de casa no m’interessa. No hi vivim.
—Ens miren. I ens envegen una mica.
—Que ens envegin no vol dir res —l’Emma baixa la mirada un instant, com si li fes mandra.
—No és enveja el que em preocupa —diu en Robert—. És el lloc on m’he anat quedant jo.
—Et dic la veritat — no facis gestos de llàstima.
—La veritat sempre arriba quan ja no serveix de gaire.
© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 4 de juny de 2026




Usuaris que han visitat aquest lloc : 2201
Visites que ha rebut aquest lloc : 6121