A en Manel li costa llaurar el bancal. No avança. “El treball no s’ha d’aturar ni un minut. Amb la terra com un tostó, no avanço.” Quan algú deia que l’any vinent canviaria, els altres no responien. Calen pluges. No pas fonts que no ragen, molins aturats, horts abandonats. Ningú anava amb càntirs a la font.
Torna al mas al vespre, cansat i amb fam. “Si no plou, no podrem menjar.”
Un dels fills comença a plorar amb les mans al ventre.
—Que atroç que és la fam.
En Manel dona part del seu sopar al petit. La resta la reparteix entre els altres. Més tard, la mare li dona culleradetes de farigola, collida d’un ribàs.
—Tant de bo el calmi.
El petit dorm. En fer-se de dia, plora altre cop. Es queixa de rampellades. Vomita. Quan sembla aturar-se, li comença la diarrea. El pare li pregunta si ha entrat al riu.
Sap que està prohibit. Diu que hi va entrar per la calor. Que no en va beure. Potser en va provar una miqueta.
—Poden ser senyals de còlera.
No li permetran entrar al poble. Amb prou feines hi queda algú sa. La mare s’emporta els altres fills a una caseta a la muntanya.
El pare fumiga la casa amb àcid. Crema sofre. Renta les robes dels llits. Li fa beure aigua bullida amb mitja culleradeta de sal i sucre. Tot i els esforços, el nen mor aviat. L’enterra amb calç viva. També en tira a les latrines. Ventila les habitacions. Ruixa la roba amb alcohol. Es renta cada dia. Se’n va a la recerca dels altres. Amb l’esperança que no hagin mort. De còlera. Pels llops. O de fam.
© del conte: Joan Guerola, 2020
Girona, 2 d’agost de 2020
Usuaris que han visitat aquest lloc : 626
Visites que ha rebut aquest lloc : 1999