Girona, 6 d’agost del 2023
23 del XXI (poemes)
Índex
-Pròleg……………………………………………………………………………………………3
-Vespres de la mà ………………………………………………..…………………….…4
-Vespres en les sales recreatives…………………………………………….5 i 6
-Glòria l’avara……………………………………………………………………………..7 i 8
-Sempre a la baixa……………………………………………………………………5 i 16
-Al bar, les mirades………………………………………………………………..17 i 18
-Un calaix i un teuladí……………………………………………………..……..19 i 20
-El forat del seient…………………………………………………….…………….21 i 22
*****
Vespres de la mà
Des del balancí sota el porxo
gaudeixo d’un enfosquit colibrí.
Pèssims pensaments escorxo
mentre ell xucla el nèctar de les begònies del jardí.
Cau el sol i em cau el llibre de les mans
sobre les cames, en la quietud del cos
que em dona l’ocell que bat les ales,
i sense parar fa una remor incansable.
Potser s’envola i s’atura sobre la branca menor
plena de flors rosades d’un tamariu,
que no troba a faltar la mar o un riu.
Empresonat en la soledat, l’ocellet em fa divagar la ment
fins a portar-me a tu, que tothora et tinc present.
De veritat, encara que no hi ets, em protegeixes,
Però massa tard per deixar anar queixes.
De fet, és clar, sempre és massa tard per tot,
i les persones i les coses són on són,
ja que així algú ho ha volgut, no pas jo.
El colibrí m’interromp les dèries i arrenca el vol.
Ell ha deixat en el buit que suri una gran col·lecció
de vespres agafats de la mà en què miràvem la lluna i l’horitzó
sota el porxo amb una llanterna esgrogueïda, i música d’harmònica i acordió.
De la taula cauen el tassó de porcellana i les galetes d’aranyons,
mentre abraçant la teva silueta de vidre,
per una estona l’ànim em canvies.
Però ja no vius, i el meu anhel s’esvaeix com un llibre silenciós.
© del poema: Joan Guerola, 2023
Girona, 21 de gener del 2023
Vespres en les sales recreatives
En la sala de jocs, tres-centes hores
se’n van, se’n volen,
com a qui a les cartes juga
mentre la pluja
vespreja.
Texans acampanats sobre la serradura
que jeu mandrosa a terra.
En els salons,
sota el sostre de cançons de rock i pop
que acompanyaven
futbolins, billars i escurabutxaques
flippers,
en vespres de terratrèmols de cigarrets
i fum que grillava les parets.
Abans de marxar, deixaven
munts de burilles que reblien el terra
i munts de silencis tan durs com la pedra,
de reprimits desitjos sexuals,
que escampaven
i quedaven surant en l’aire.
Gastaven duros, o feien trampes,
al futbolí o al ping-pong:
res més quan la dictadura omplia el seu món.
Altres sobre rebregats tamborets
clicaven botons
fent partides sense parar
amb les escurabutxaques.
T’acompanyaven els tafaners,
i de fons cançons de l’ELO o O’Sullivan,
que sortien de les gramoles d’unes caixes.
De tot això queden esbarts de míssils
que trituren tomàquets
semblants a una munió de xíndries
explosives com cebes rapades.
Llavors amb tothom t’hi avenies
mentre ara en els joves es percep
desinterès.
Encara que tenen la gàbia més plena,
se senten atrets pels abismes,
i quan les frustracions els superen,
alguns se suïciden.
© del poema: Joan Guerola, 2023
Girona, 27 de març del 2023
Glòria, l’àvara
L’avar experimenta totes les preocupacions del ric i tots els turments del pobre. “Molière”
La Glòria tot ho veu,
tot ho abasta.
De cada pèl seu
no brolla una deu
d’aigua.
Més aviat un ullal
d’euros
que raja en abundància,
i que li regalimen galta avall
dies, setmanes i anys.
En les ungles
de les mans
les nimfes s’emmirallen,
i li deixen de regal
ostres amb perles gegants.
I en les dels peus
ancoren vaixells
plens de joies i coralls.
I ella,
desvarieja,
delira,
i, com si fos un déu,
desitja
sotmetre i veure
el destí dels oceans,
de les estrelles fugaces
i de les aurores boreals.
A causa d’inaguantables
turments caurà
en la paranoia del cofre foradat,
on l’arna i el rovell,
la faran malbé
i esdevindrà
un fòssil més.
No et momificaran pas.
Només serà una simple avara
el nom de la qual restarà
per sempre omès. Oblidat!
© del poema: Joan Guerola, 2023
Girona, 18 d’abril del 2023
Girona, 21 de març del 2023
Sempre a la baixa
Sempre a la baixa,
tu no et creus fet de somnis de sofre i coure
com santuaris d’immòbils crisàlides,
que per res de món es poden moure
i s’enfonsen en nata.
No t’ho creus, ja que ningú pot promoure
que siguis d’or i plata.
Per això, vas i et valores a la baixa
-en estat d’absència-,
tant és si és en moments de fred o en una tarda
de malenconia de ponent
reescalfat, blau i escarlata.
Dius que més bé a la baixa,
ja que les lloances són espectres fràgils
que ofeguen arreu com alens
que es congelen en fugaços avorriments
de prostitutes cortesanes.
Sí, millor romandre a la baixa,
perquè les lloances i udolaments enganyen
com catifes de roba falsa
que per les vores es desfilagarxen
com curacions de malva.
Que bé es viu a la baixa sense lloances
fora de lloc, ombres que busquen el seu cos;
llengües encadenades de la gent
que s’oblida de què ha de fer ni quan,
gent dividida perquè ara diu una cosa
i de seguida es desplaça a altre sentit diferent.
No pretenc ser el millor i únic,
però em fa nosa un perpetu menyspreu.
Ni em sento gregari de ningú
una joguina de vaixell sense mariners.
© del poema: Joan Guerola, 2023
Girona, 21 de març del 2023
Al bar, les mirades
Assegut contemplo paisatges
i, sense enredar-se, les neurones divaguen,
o cavalquen i no poden temperar
les regnes de la voluntat prop del penya-segat
al fons del qual les onades bramen.
D’ençà de la seva mort, llenço al mar
unes peces de terrissa que alguna vegada
foren de vermell amb vores de negre filetejades.
Terrissa, igual com la vida, que canvia
de color i sobre la qual no vull furgar.
Ara que la vida, de mica en mica, em va deixant
encara tinc una experiència al bar on les mirades
esdevenen un oreig d’onades,
i les meves mans i les d’una dona s’enllacen,
com pintes de cabells juganeres,
les meves venoses, les d’ella amb taques.
Potser pensaràs: tu ja no estàs
per això; en realitat, no ets gairebé res.
No m’ho puc creure que els sospirs s’entretallen
com llengües invisibles de vent,
i, a la meva edat, encara pessigollegen les cames,
tot i que s’emboliquen els anys i les canes,
que, sense ni un mot, s’enredaven en arenes càlides.
Sobre un èter, els dos avancem surant,
amb un acordionista tocant,
i amb dolcesa i silenci avancem
com un riu entre les canyes dels meandres
que alimenten les pluges de les tronades,
i ens sentim sense que ningú ens jutgi les besades.
No vaig identificar el lloc de la trobada,
per bé que sí la imatge.
Una trobada casual,
encara que no pas un miratge,
una obertura al laberint d’una altra realitat,
el toc d’espuma d’unes altres mans,
un alè impredictible d’inspiració que em va avivar,
que em va protegir les hores de la quietud insaciable.
© del poema: Joan Guerola, 2023
© de la foto: domini públic
Girona, 11 de juny del 2023
Un calaix i un teuladí
De la curta ruixadeta d’adés,
ha begut la llum i les flors del til·ler,
que m’envia com un eixam que em cobreix
perquè el flairegi dia sí dia també.
L’aigua ha estat insignificant per a les vinyes,
que, amb prou feines, ha tret la pols dels pàmpols.
La ventada violenta ha fet caure un teuladí
que, tot i això, s’ha sostingut amb les patetes fràgils.
Remenat en la terra, amb les mans l’aixeco i el poso en una capsa
de sabates plena de trossos de roba fent-li un niu suau.
En acabat, li poso al bec una pasta de pinso de gat remullat en aigua.
L’ocell dorm i un feix de llum penetra la cortineta.
Llum i flaire són les úniques forces vives.
No m’arriba la son i l’àmfora em vessa retrets
just quan les foscors ermes em pesen al cervell,
em quedo sense la flaire i sense la vista de les vinyes.
Obro un calaix d’una còmoda i passo la mà
sobre un camisó i un teu vestit blanc amb un gessamí,
acarono el teu diari particular
mentre els sentits em permetin recordar, això rai!
Tanco el calaix. Amb sort, d’hores, en dormo cinc.
En les primeres clarors dono la mà
al meu far com Venus sempre a l’oest.
No vull que tornis perquè tu allà dalt
et mantens més bé que jo aquí baix on he envellit més.
Quan és de dia, visito el teuladí que torna a piular,
li dono gotes d’aigua i el mateix d’ahir diverses vegades.
Així continua els següents dies
fins que de sobte decideix
envolar-se’n, qui sap si a picar els raïms de les meves vinyes.
© del poema: Joan Guerola, 2023
© de la foto: domini públic
Girona, 18 de juny del 2023
El forat del seient
Encara que desconcertant, avui no aturo l’atenció
en l’absència de la meva dona en el silenci interminable de l’entorn.
Els ulls els mig acluco prop del sòl
i amb la mirada recorro el buit, no pas d’un seient qualsevol.
Ataüllo el pedal en el qual manca el peu de la mare que faci el sotragueig
en les tardes en què la majoria dels nens anaven a jugar,
però jo no era de la majoria. Així, em confonia en un univers del no-res.
Potser perquè no m’enganyessin o perquè no em fessin el que avui diuen assetjament,
llavors era cadascú, campi com pugui i, com pot, hom s’espavila.
La mare em retenia i m’encadenava a cada llençol i cortina
i, com si fos a un teler de fàbrica, també al sotragueig de la Sigma.
Mentrestant, el pare anava de putes o al casino on jugava a cartes i bevia.
Tardes al costat de la mare quan l’ajudava perquè les sanefes
a mig acabar no anessin per terra, i les deixàvem sobre la taula braser.
Els records neguitegen, escridassen i fan nosa al temps.
La cara m’esclata amb llàgrimes l’ombra en aigua de cabells rossos
que no pot moldre el record indeleble.
© del poema: Joan Guerola, 2023
© de la foto: domini públic
Girona, 25 de juny del 2023
Girona, 6 d’agost del 2023
*****
*******
*****
