Fonts d’Otos

Índex

Pròleg
La font de baix
La font del cossi
La font redona, font de l’amor
La font de cal metge
La font del carrer Nou
La font de la prunera
La font de la Marjal
Altres fonts
Otos

A les fonts

És vostre raig en deslliurança,

cua invisible d’una arrel

que terra endins anà formant-se

amb escorrims d’aigua de cel.

Amb una joia que no es cansa,

descabdelleu el reguerol.

És natural vostra gaubança

sense pecat i sense dol.

Quan l’agonia ponentina

irisarà vostres cristalls,

tremolareu amb més divina

emoció. Quatre cavalls,

de vostre raig en la polsina,

s’empinaran amb llurs plomalls.

Guerau de Liost

Poema trobat escrit en la Font d’en Jep Sabaté de Viladrau

Pròleg

Josep Quilis i Álvarez

Les fonts poden amagar molts secrets; unes voltes callen i escolten amb un respectuós to de confidencialitat; altres, com és el cas de la font Rodona, passen a ser les veritables protagonistes de la vida local d’un poblet en què qualsevol novetat havia de ser comentada, moltes vegades acaloradament al voltant d’eixa font.

Seguint els versos de Joan, tan plens d’enyor i tendresa, ens veiem submergits en la dècada dels anys seixanta, fonamentalment, en un temps que amagava no poques incerteses per a tots els xiquets. La font de la Prunera i els seus voltants ens esperaven a partir de les cinc de la vesprada, en eixir de l’escola, per a reiniciar les nostres particulars batalletes en un escenari tan inabastable i grandiós que ens semblava aleshores de pel·lícula i que en el pas del temps s’ha anat arrupint fins a convertir-se a hores d’ara en un xicotet i humil espai oblidat. D’altra banda, les fonts van progressivament desapareixent, algunes víctimes de la moderna agricultura que, en anar regant la superfície, de rebot estigmatitza els aqüífers a la mínima expressió.

També, al poble han desaparegut els abeuradors perquè les cavalleries han passat a millor vida. No entenc, però, aquells pobles que retiren de la via i vida pública les seues fonts, ja que l’essència de poble cobra major amplitud en poder refrescar-te ajupit baix d’elles. Això no obstant, a Otos encara puguem gaudir de moltes de les fonts que donen vida al poemari; ens queda, per exemple, la font Rodona si premem l’aixeta, però no el fòrum habitual que tal com ens comenta l’amic, al seu voltant remorejava i “adquiria la dimensió de poble en seure damunt la pedra”; i sobretot, en anys generosos en pluges, tenim plena de vida la Font de Baix; la qual, com evocadorament comenta el Joan, segueix eixint “impetuosa i amb mirada pura”… I per molts anys.

La Font de Baix

Ataülles la font des de dalt del poble,

la pots oldre i la il·lusió et fa fer la baixada més de pressa.

Encara lluny, sents l’aigua que fressa,

arribar i moldre quan amanolles el canó

d’on ix impetuosa i amb una mirada que no cessa.

Poses els llavis en la transparència del raig,

et cau gola avall i te’n regalima per les galtes.

L’encanteri de l’aigua dóna serenor

i allarga la mà a qui desitja estar sol,

als qui volen contar-se històries o secrets.

Per moments, sembla que cada canó

alena queixes en veure-la, com espill,

anar-se’n abeurador enllà i s’alinea pel pas estret

que la porta al safareig,

on les mosses renten roba i xerren animosament.

Més tard, silenciosa, s’escola

en la grossària d’esbarzers, canyes i baladres.

Circula, mandrosa i fugissera,

i segueix per la riera.

La font s’engrandeix a l’estiu,

amb llums de meló i raïm,

sent el remoreig de fulles d’oms i baladres

i banya la pols que fa remolins,

mentre el cant de cigala reviu.

Cameges per la costera, baixes i puges,

vas i véns amb el desig de l’aigua.

De la font, en tens cura i l’estimes

perquè altres la puguen gaudir.

La Font del Cossi

A tothora una trena d’aigua formava un raig embadalit,

repicant sobre la basseta del cossi.

Feia una cantarella que ressonava dia i nit

i, a les fosques, vetllava la quietud i el delit.

La lluna plena s’emmirallava en l’aigua

que es movia i semblava trossets d’espill:

la cara de la lluna navegava en la basseta del cossi

i, a trenc d’alba, en la paret d’enfront,

el gnòmon del rellotge rebia els primers raigs de sol,

que marcava el temps del desvetllament d’homes,

que amb el trot de mules i matxos anaven als bancals.

Encara que qui matina fa farina,

per ells era un dia qualsevol,

un dia més sense futur, com el d’ahir, com l’endemà,

eren els seus dies, els únics, durs i aspres

com les seues mans.

Si a l’estiu bufava llevant al cantó,

la font era una platja dolça, la millor platja

que acollia uns homes vençuts i els hi donava repòs,

cansats de terrossos, brossa i calor,

d’eixa terra blanca que enlluerna i cega,

i a la vora de la font, a migdia, s’evadien xerrant

fins a teixir enreixats de frustracions i pors.

Les xiquetes pujaven a la paret de l’abeurador,

on els animals, aüixant-se les mosques, bevien amb trèmols de goig,

els xiquets s’arruixaven i jugaven a caçar-se entre el revol de vespes.

Mentrestant, a peu de carrer, arran del cossi,

la gent esperava per omplir botiges, cànters o poals.

Tenien el rellotge de sol en la paret d’enfront,

al costat d’una finestra amb geranis rosa i blanc.

“Au, a dinar! Encara sort si tenim un plat d’arròs caldós

amb bledes i un tros de carn”.

Entretant, la font quedava sola,

o amb companyia d’algun gos prim i rovellat,

potser a l’espera d’algun os per xuclar i rosegar.

El rellotge de sol i la font del cossi

sentien gemecs, renecs, històries de derrotes que mai no s’acabaven

dites a mitja veu, apagades per la cantarella de l’aigua.

La Font redona, font de l’amor

Per la gent jove a qui no interessava la xavalla

ni en diumenge anar-se’n a córrer l’andola,

a les basses o als gorgs,

la dimensió del poble es reduïa a seure’s sobre la pedra de la font redona

o en una cadira en l’esplanada del casino de dalt

Enraonaven i reien fins a l’hora del vermut:

trinaranjus i cervesa amb cacau i tramús,

que si Bahamontes o Anquetil, Di Stéfano o Kubala,

que si la mula Pasquali era millor que l’Agria:

difícil equilibri, sempre en negre i blanc,

sense ser temes de gran profunditat.

Més enllà de la discussió, de l’enfrontament,

hi havia l’estima, com se suposa que era l’estima

de veïns d’un poble xicotet.

I molt de tant en tant, passava un camió alatrencat,

el camió de les cistelles, que sovint havien d’aüssar.

Els joves asseguts en cadires a la porta del casino

veien xiques passar esplanada amunt,

es conformaven a seguir-les amb els ulls,

feien gests de cap i mirades que anaven, tornaven

i mai no s’esborraven.

A la vesprada passejos amb xiques,

carretera amunt, amb fileres de pins a la vora.

Ignorància i inseguretat els feien patir.

Hi havia qui passava hores, dies, mesos, per camins,

per carrers, per racons, pel ball, pel cinema.

L’espera de l’amor, debades, alguna volta.

No calia tindre pressa, però adonar-se’n algun dia

que els anys havien passat, i un més sol

que un teulat amb una ala trencada,

a ningú li agradava. Era així. Si un no tenia sort,

tornava a seure en la cadira o sobre la pedra de la font,

i, mentre malvivia, el consolava sentir l’aigua

que repicava sobre la pila.

Els joves a la sarga durant la setmana,

i els diumenges a l’esplanada

entre el casino de dalt i la font redona.

A final d’estiu arribaven les festes

amb l’entaulat a la vora de la font.

Ells estrenaven sabates lluentes,

camises i pantalons cenyits de cintura, a voltes acampanats.

I elles, vestits i faldilles amb can-can a mida,

sabates de xarol i repicar de sabates de taló.

Serpentines, música, coloraines i perfums de gessamí en l’aire.

Si en festes uns joves s’aparellaven,

s’amagaven arramblats en alguna portalada,

Les melodies de les cançons arribaven

suaus com les besades lleugeres, encara tremoloses

alhora que entusiasmades. La sang bullia, però s’havien de contenir,

i es reprimien perquè no hi podien passar a més.

Dels cossos junts naixerien altres otosins.

La Font de cal metge

Pels caminants que venien al poble per dalt,

la de cal metge era font de benvinguda i acollida,

i d’acomiadament per a qui en marxava.

Sempre de cara a la serra del Benicadell,

a l’escola i als xiquets quan n’eixien,

també la font per als joves que jugaven a escampilla enmig del carrer.

Al replà de cal metge jugaven xiquets i xiquetes a l’estiu

amb la companyia de gesmilers i mates de flor de nit,

dragons a les parets, cants de grills i pluja d’estels.

La de cal metge et donava esperança

per superar la por, per arriscar-se en la foscor,

per aventurar-se a ser homes i dones lliures, ja que no érem nats

per jeure dominats, sinó més aïnes per deixar enrere el tancat.

També era font dels grans que prenien la fresca al carrer,

asseguts amb cadires de boga i balancins,

els grans que obrien finestres i portes de bat a bat

perquè es refrescaren les primeres navades de casa.

Pares i mares debades cridaven els seus enguisnats fills

que, enjogassats, tenien poques ganes d’anar a dormir,

atrets, com si fóra un imant, a la nit.

Si el món girava entorn de les anses

de poals, botiges i cànters,

la font de cal metge fou benvinguda

perquè a alguns veïns els acurtava el camí,

sobretot als vells que havien de camejar carregant aigua

des de fonts més llunyanes com la del cossi.

La Font del carrer Nou

A la font del carrer Nou hi havia una bacina

enganxada a una paret de pedra i morter

en la façana llisa de l’almàssera.

Rajava segura per una aixeta antiga,

que tant tocaven mans de grans com dels xiquets,

les mans dels quals, igual que el pols del temps, l’aixeta les veié créixer

i les en reconeixia essent ja d’home i dona.

Encara que en un carrer estret hi passaven

davant seu bandes de música i processons,

i de nit, joves contents que serenates cantaven.

A la font, li donava senyoriu el batlle que prop hi vivia

i l’agutzil una miqueta més enllà.

A la fresqueta del matí encalmat, les dones

agranaven el carrer i poaven de la font.

L’arruixaven entre bondies, agranades,

i amb les olors de cada dia mentre s’adonaven

que, a diferència de la font, envellien

una miquiua matí rere matí.

Ara agranaven, després cuinaven, rentaven

roba al safareig de ca Tino o sargien

camises, pantalons amb agulla i didal,

per elles no hi havia descans tampoc pels homes

que eren als bancals tothora desrenyonant-se

mentre s’emponnaven per treure secs terrosos,

còdols i herba o podaven bancals d’oliveres

amb l’estraleta. Ningú no es preguntava res

pels secrets de la vida. Per què entendre’ls,

tant els era, o potser sí que valdria la pena

arriscar-hi un pèl més per canviar les coses,

però els dominava un món inamovible

que manava i pels costums de tota la vida.

Els costums no són com el vent que bufa d’on vol,

més aïnes l’ordre normal que els ajudava a viure.

Ells i elles sols coneixien fer a muntó d’esforç,

amb resignació, sense renecs bròfecs,

fins que la misèria els cobria en l’oblit.

Que de pressa van anar passant les persones!

La font les veia anar-se’n per sempre més

i el seu solatge s’anà tornant en memòria.

Com diríem per entendre’ns, aquesta font

i totes les del poble, tothora també eren

el registre pels qui sentíem gran enyor.

La Font de la prunera

Com si l’aigua mai no volguera

néixer, la font de la prunera

brollava en un atapeït racó

d’esbarzers que arrapaven un roll.

Amb profund sospir sense manya

eixia pel canut de canya,

sempre somrient; tot seguit

corria pel rierol fent camí

i besava espaioses nogueres,

donant a beure els animals,

i unificant-se en l’ampla bassa

l’encisava l’íntima calma.

Davant la font, en la vella era

de Pere, prims xiquets jugaven

a amagar-se als buits de les soques

de la garrofera o pujaven

pels troncs fins a antics cimals.

Cada tant, ràfegues de vent

feien vibrar fulles del cel,

les copes sovint es menejaven

com veles blanques de vaixells

despentinant els bells cabells

dels xiquets asseguts en branques,

i prompte tots es disposaven

a assaltar amb pedres i canyes

una garrofera veïna.

Altres vegades ells pujaven

damunt un tros vell de sària

o a llom d’un sac de Portland

i, agarrant-se per cada punta,

sense por d’anar redolant

ni espatlar-se, s’esgolaven

per la llicorella del marge.

Ai, pobres si perdien el sac,

ho pagaven els pantalons

acabant amb el cul coent.

Quan escenificaven guerres

de romans, els soldats portaven

branques d’olivera que feien

d’espases i varetes velles

de paraigües que doblegaven

per fer la brillant mitja lluna

de la ballesta, i joncs per a fletxes,

amb una canya nua i grossa

que feia de canó central.

Als combats hi havia morts

ferits i tractats de pau

que no duraven quasi gens.

Al mig d’una batalla i l’altra,

aprofitaven l’aigua rajant

de la font per beure els soldats

estesos sobre un dens fenàs

i deixar-los a tots curats.

Molt pitjor si treien el tap

de la bassa. Ai, Déu, com tornar

a posar-lo? Si se’ls buidava,

venien els crits i renecs

dels homes amb raó emprenyats.

Als estius, suaven per arreu,

es capbussaven a la bassa,

xipollàvem sota els grans oms

i nogueres prop de la riera

corrent amb l’aigua de la font,

no calia escarotar

granotes, xitxarres gojoses

i parotets sempre volant.

També pujaven a pasteres,

fetes amb vells cimals muts d’arbres

de noguera i pales de pitera

que lligaven amb joncs i cordells.

Si calia, remant amb canyes

per navegar riera avall

fins a la bassa del pouet

on altre naixement d’aigua

els recuperava les forces,

com la barqueta de l’estany

anomenada African Queen

que tots havien vist al film,

navegaven amb molta cura

i calma al darrere, deixant

l’aigua romandre ben quieta

fins a l’assut de la bassa

pentèlica on per fi acabava

un joc ampli de llibertat

que ausades quin goig els omplia.

Gaudien d’instants ben immersos

en un espai alhora que dens

molt innocent per bé que enorme,

però la font de la prunera

com a capital del seu regne.

La font de la Marjal

Les fonts de la marjal es donen la mà,

no és que tinguen por a les raboses ni que vulguen jugar,

sinó que l’aigua sobrant de la font del Pa Dur

se’n va riera avall a les fonts de calicant i l’androna,

i entremig l’aigua s’embassa en assuts,

on es condorm amb plaer una llarga estona,

hi naden peixos amb alguna sirena que descansa a l’ombra,

encara més, pollancres viuen de l’aigua que s’esmuny i sobra.

Regalls d’aigua inquieta que no vénen de la serra,

més exactament brollen en la marjal per regar

taules esglaonades al llarg de tot el barranc

i que l’aigua de la font refresca i reconforta,

per això l’expert llaurador que es mou per estretes sendes,

ajudant-se de canyes i cordells arriba a fer obres d’art

cada volta que fa solcs drets de creïlles, bajoques i tomaqueres.

Les fonts de la marjal han estat la mesura

que va fer a l’esquena dels homes una doblada cintura.

Altres fonts

A Otos i al terme, hi ha fonts perdudes per tot arreu.

Si fa o no fa, com a molts indrets, trobades Mares de Déu,

figures de fusta en algun moment amagades en coves, i sovint envoltades de neu.

Hi ha la font de les disputes, feta després de la plaça, en un racó.

Els socis de l’almàssera del carrer nou

s’oposaven a què un grupet de socis en feren una de nova.

A aquests els calia agafar aigua de la font per a la construcció

i per això hi posaven a l’aixeta una llarga goma

per abastir d’aigua els treballadors.

Llavors, el batlle del poble, i soci de la del carrer nou,

la va fer enretirar, i el president dels altres la hi posaven altra volta.

Posant i traient va augmentar el to

de les males cares i enemistats a causa de la discussió.

A les darreries, l’almàssera es va fer i la pobra criatura

de la font, que no devia res, es va treure del lloc

i cap persona hi va poar més, desterrant així les acusacions.

Per acabar cal fer menció

de la desaparició de moltes altres fonts

que ens han anat fent companyia com la de la Gota

i d’altres a causa de solsides i per moviments de terres que es canvien de lloc.

Otos

“Otos de la meua vida

on has anat a parar”

Popular

Et fas present en la guineu que busca el moscatell,

també en els camins i en la masia de Suagres,

sentinella incansable que ens protegeix dels mals aires.

Et fas present en orenetes i façanes emblanquinades

amb balcons i reixes de ferro forjades.

M’agrada el llevant al carrer

i les botiges d’aigua al canterer,

botzines de cotxe es mesclen

amb crits dels paqueteros, formatgers o peixaters.

Pengen llimes a la capterrera a sol i serena

entre flors de gessamí que neixen de nit

i moren de dia com llicorella entre dits.

Bufa ponent que crema i rasca solcs, ceps i marges,

el maleït ponent que arrapa parets i teulades

i quan es cansa, a poqueta nit, s’adorm amb rojors interminables.

Fins que les qüernes cantaven, vesprades de burro vora el foc.

Vesprades parlant d’exili i fam, i de què teníem poc.

Campanes que revoltegen, campanes que toquen a morts;

Antigament dones a missa a segon toc

agarrades del braç, ja no estaven per trots.

No m’oblide dels silencis del poble,

menys encara de la gent que el mou.

Emocions d’Otos que vull compartir,

no són romanços això de les paraules que dic,

esclatar sentiments tempera i commou,

emoció que es perd, emoció que se’n va sense enrenou,

però així, mai es seca la font del cor.

Contraportada:

Les fonts poden amagar molts secrets; unes voltes callen i escolten amb un respectuós to de confidencialitat; altres, com és el cas de la font Rodona, passen a ser les veritables protagonistes de la vida local d’un poble. Seguint els versos ens veiem submergits en la dècada dels anys seixanta, fonamentalment, en un temps que amagava no poques incerteses per a tots els xiquets. La font de la Prunera i els seus voltants ens esperaven a partir de les cinc de la vesprada, en eixir de l’escola, per a reiniciar les nostres particulars batalletes en un escenari tan inabastable i grandiós que ens semblava aleshores de pel·lícula i que en el pas del temps s’ha anat arrupint fins a convertir-se a hores d’ara en un xicotet i humil espai oblidat.

Josep Quilis i Àlvarez