Fam de llum per no caure en el ràpid oblit

Fam de llum per no caure en el ràpid oblit

Índex

1. Pròleg

2. Si t’obren, no hi entris

3. Lluna i teuladins

4. Jobless, sense feina

5. Sobre el pont d’Avinyó

6. Mapes d’armes

7. Laments per l’Andy

8. Coordenades sense mentides

9. Marià diametralment en contra

10. Memòries toves i llampants

11. Geografia de l’aire de Lèucada

12. No estimar el que tens

13. En el darrer rugit

14. Quan no saps quin és millor

15. I els homes

16. Hoste de pols

17. Sagnar els nostres somnis

18. Til·lers

19. Com un veler

20. Les veus dels cantaires

21. Una neta per no caure en el ràpid oblit

22. Els que van morir

23. Crits debades

24. Sol i piano

25. Sense sostre

26. And life goes on

27. Poetes inútils que no fan res

28. Pluja d’estels

29. Crits debades

30. Enyor de mar

31. Tren

32. La declaració

33. Res definitiu

34 Cauen llàgrimes al Dniéper

35. Principi del quadre

36. Poema dels que pateixen

37. Homenatge a Estellés

38. Coloms

39. La nostàlgia del te

Pròleg

“En el llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit es rebaixa l’aspecte oníric; els poemes presenten temes més diversos i més barrejats. El poeta va abandonant les imàtgens més extremades i per moments es converteix en un Story teller

Si t’obren, no hi entris

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Les parets tèrboles de casa insulten, mosseguen,

angoixen i, de vegades, són refugis que no protegeixen,

més aviat besades de morts que en el filferro estenen

fronteres i tancaments de muralles,

que maltracten les pols moroses dels corcons que callen.

Quan les bones notícies hi manquen

les hores sagnen i alenteixen les mirades.

Potser se’n riuen fins i tot invasores formiguetes,

així com de les arnes volen palometes,

i es passegen per terra maleïts peixets d’argent

que d’arreu ixen com airusos gelats entrant per finestres.

L’altra qüestió és si el virus s’apropia de mi com amant ardent

quedo en coma induït i intubat, o ja no hi arribo a temps.

Amb un cas o l’altre m’afeixugaran els carrers,

com rareses incrustades en un paratge

de botigues noves i d’aire estrany i diferent,

i en mi s’haurà assecat l’empenta

d’un cos que no respon havent acabat un llarg confinament.

Si ho superes i si per l’escala una porta se t’obre,

no hi entres. Renúncia a un interior sospitós

que ha estat tancat temps i temps com un roc.

Si s’encén un llum, ho posposes,

perquè tu has sobreviscut, digues-ho fort.

No t’hi aturis, continua baixant sense por,

i al carrer seràs molt millor, ja que hi podràs abraçar els troncs,

però els de palmeres i cedres, per sobre de tot!

Girona, 1 de juliol del 2020

Lluna i teuladins

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Oh no love! you’re not alone

You’re watching yourself, but you’re too unfair

You got your head all tangled up, but if I could only make you care

David Bowie

La mare ho revisava molts cops, i sempre de fixes idees,

i es rentava les mans sola o amb la meva presència.

Jo, res d’això, però creu-t’ho que cada moment em minva

la cadència, tot fa més mandra i la gana de viure cessa.

De debò, a hores d’ara, per a res tinc esma

tret de tenir a la mà la fulla d’afaitar que cerca

ara i adés recorrent el canell per damunt la vena,

de veritat massa tard per bé que hom dubta instants i espera

fins que tot seguit la prem i l’afona com vaixell sense vela,

i esdevé en una tripulació de llàgrimes que remen en la galera

defallint enmig d’un mar embravit per tempesta.

Viure de què i amb qui com si fos un teuladí

sense cables o racons no té gota sentit, ja que perden l’equilibri.

Res arruixa la raó ni m’anima cap impuls o motiu

semblant al del toro que, enganyat per la força de la lluna, viu.

Marees i influxos lunars ajuden i empenyen a prémer els dits

i fer brollar la simplicitat de la sang en una hora pacífica.

Xeringues de drogues, miralls rebentats, sexe en les nits,

res m’ha fugit abans de tenir els vint:

i d’estudis abandonats, drogues i sexe, n’estic ben tip.

Ja no em mantinc dret, em vaig encovant en l’infinit.

Tant me fa si rellotges claven ganivets a les galtes del camí,

que jo, malgrat ser tan jove, no hi seré per veure-ho així.

Girona, 21 de desembre del 2

Jobless, sense feina

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Seen the arrow on the doorpost

Saying, “This land is condemned”

Bob Dylan

Res de cançons de flors dins carros que estiren orenetes,

ni d’una havanera que adormen un cremat i una guitarra.

Més aviat, d’algú que viu el dia a dia de veritat,

i que sempre té el saldo del compte a zero,

com la Besabeb, que d’ençà que no té treball

malviu i tot just tira endavant a dures penes.

Viu sola, amb un llit i un espill, però ja no té diners

per pagar els lloguers com voldria

i sense el menjar per al dia. No se sap, després, què.

No es pot viure del silenci només.

Que no m’enutgi, que no m’emprenyi amb tu, vinga,

com vols que no em rendeixi de seguida?

Tu em vas ensenyar a sentir-te estima

i ara resulta tot fals i em quedo sense feina.

Sense calefacció ni menjar tot s’acabarà aviat.

Què vas veure en mi per enganyar-me amb crueltat,

ara que l’atur com una onada m’ha portat

a ser indigent i dormir al clavegueram?

No puc al meu país, a casa dels pares, tornar,

ja que estan tancades les fronteres, i el virus els puc portar.

No n’hi ha prou amb un abric de misèria i fam!

Les orenetes ja no arrosseguen els carros de tants!

Girona, 31 de maig del 2020

Sobre el pont d’Avinyó

Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Esclat de llums, focs d’artifici i baladre amb floretes,

com monuments amb acordions i panderetes.

Vols de gavines que fugen amb convenciment

alhora que fan piruetes sobre un cel de mal temps.

Faré tal cosa, o moltes més, en faré.

Per qui, dius? Per tu, sí. I per molts altres, també.

El final és el començament del no-res.

I el no-res és el que ens costa de desfer més.

Quant costa deixar-lo? No ho sabem!

Per això miro des del pont de Sant-Benexat d’Avinyó,

la lluna que es banya en l’aigua del Rhône

i la hi transforma encisant la foscor:

il·luminen la pell de l’ombra, sedueixen i corprenen el cor.

Un estol de lliures i fugaces estrelles

es desprenen del firmament,

llueixen, llisquen, espurnegen, cremen,

i s’esgolen en la nit d’escorça llisa i entren,

sense fer soroll, per les meves finestres,

i em visiten perquè em fiqui enmig d’elles.

Munten a una roda de fira que gira i volta per fer en rodó

una rotllana al bany que la lluna pren al Rhône.

Si més no, les estrelles i jo dansem i li fem comboi

mentre es banya. No rumio ni em volta pel cap el no-res tot sol

i la roda de fira es mou com branques de palmera boja

que es belluguen prop del vell pont d’Avinyó.

Avinyó, 11 de juliol del 2011

Mapes d’armes

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Uns joves juguen a futbol sala i bàsquet

a l’única pista de ciment del davant.

“Passa-la, negre”, “calla’t, moro”, alhora que a terra xisclen

vambes i, si a algú li fan un “canyo”, se’n riuen amb maldat.

Als bancs de ferro sota els xiprers, en són tants

que han de jugar per torns: barrejant negres, marroquins i blancs.

Cadascú, sense mania, defensa equips mesclats

perquè tant white com black lives matter.

On, amb l’“a por ellos” d’uns homes ben armats,

jugaven a fer justícia, o no, a la mateixa pista fa tres anys,

no eren retrets de joves amb canyes esberlades, sinó amb vergues

policials i bales de goma prop de la cara fressant.

No oblido mentre els ulls se’m tanquen

i són aigua en cistella, que cau de les mans,

i aquell moviment ha quedat entre dits enfarinats,

comparant: els menyspreus dels nois només són cops de verga

en l’espai. Per què es va reprimir una força tan magnànima?

Perquè envegen la llum de la seva ànima.

Poc que era clandestina, què va! Amb la cara endavant,

com qui crida “moro”, “negro o catalán”!

Girona, 18 de juliol del 2020

Laments per l’Andy

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

L’Andy Querols porta cada dia un gran davantal

mentre neteja latrines, escombra el terra i el frega quan cal.

Els dits tallats de tant escurar tota mena de coberts, cassoles

i plats. Així podreix els dies amb un destí únic: sols això seràs!

Les sincronies dels ressentiments i del diable tenen com a essència la maldat.

L’alliçonen i el renyen per qualsevol mínima cosa,

tothora el corregeixen encara que molt sovint sense raó.

La impacient mestressa no accepta opinions, per tant, ell no bada

boca, i l’Andy no pot fer més que aguantar les ordres des del seu baix

esglaó. A més a més, ella cita la Bíblia per reforçar-ne el sermó.

En dia de descans, la calma ho dissipa tot, decanta el cap

assegut al portal de la portella d’una vella casa addicional.

Fuma mentre amb la mirada recorre el vol d’alguna au,

per una estona ell sura i li regalla una força interior que li fa gaudir pau.

Ni odi ni sang, més aviat les aus mostren la ruta de l’amor en una allau.

Resistència al dolor? Els amos saben que tota.

Per bé que no li fa res rebaixar-se, sense voler, quasi sempre fica la pota

i s’allunya de la vida real sortint per una falsa porta.

Amb resignació mira el terra, el desencís en una paret mentre li ve un punyent plor.

A l’Andy Querols, fill d’un miner, com sempre ja ningú no l’escolta.

L’Andy Querols, recolzat en un balancí, mor envoltat d’un somriure d’infantesa.

Davant una mutació del virus, ara l’arrogància humana no pot fer res,

i en plena epidèmia l’Andy és soterrat sense missa ni vetlla.

La mare, el seu arc de descans, el va parir deixant-li marcat en la pell

un destí que havia de recórrer com una serp en un camí de laments.

Girona, 15 de novembre del 2020

Coordenades sense mentides

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

No dic mentides: no estic encotillada en res.

No em sento víctima, ni pateixo per estar sola,

perquè em fotin pedrades o em violin potser,

o quedi atrapada i em vulguin fer semblar boja.

Deixeu-me anar-hi anant, madurant l’art de viure.

No tinc mania a sociates i convergents: soc lliure.

No odio els dels cavalls amb colts, ni romanesos o jueus,

i ara mateix estic confosa sobre l’origen meu.

Quina pena o quina alegria, que mai no hagi estat de cap partit.

Fins i tot, ara i adés, em pregunto si tinc algun amic.

Passo d’algun mètode feminista o anarquista:

de canvis a millor, res. I un altre cos: una mancança assumida.

Lluito per enamorar-me i desenamorar-me

i fer cada dia el que més m’agrada,

allunyant-me de qualsevol normalitat.

No puc dependre de qualsevol consciència depravada.

Vull només respectar i que em respectin encara més,

ja que del medi ambient jo en formo part també

i del conreu del meu hort en soc autosuficient.

I entre el bosc humà cerco renda per viure bé.

Se m’han tret del damunt perquè no vull l’establert i l’ordre.

Prefereixo el caòtic o l’imprevisible en un inesperat lloc,

fugir de jutjats perquè desitjo gaudir de llibertat, es tracta d’això.

I, amb qui em vingui de gust, ficar-me entre llençols.

Girona, 6 d’agost del 2020

Marià, diametralment en contra

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

There’s guns across the river about to pound you

There’s a lawman on your trail like to surround you

Bounty hunters are dancing all around you

Billy, they don’t like you to be so free.

Bob Dylan

De masover a bandoler, en un tancar i obrir d’ulls, et canvia el destí:

disfressat de monjo assaltes cobradors d’impostos en cruïlles de camins

i, evitant autoritats, reparteixes els diners entre els més pobres dels veïns.

En acabat, d’obaga en obaga, t’hi allunyes i cerques recers com a abric

per descansar les cames felines i protegir-te dels fusells dels civils.

Pateixes emboscades i, enllà del teu poble, en una t’estan a punt de detenir.

Tanmateix, reacciones i, pensat i fet, fas un bot increïble com un felí

per saltar una séquia de cinc metres i mig.

T’amagues als arbres i, mentre et xiulen les bales prop, fas un miol de gat

per escarnir els civils, que a sol i serena no et paren de perseguir.

Marià, s’escampa el temor i el respecte que tothom et té,

ja que lluites contra l’odi i els molts abusos dels terratinents.

Dorms a mitges amb la navalla de mànec nacrat prop de la mà,

alerta sempre davant qualsevol soroll, i mai no t’oblidis d’esborrar empremtes.

Per sort, els boscos i la nit t’amaguen i et treuen la por de la pell.

Et són familiars alzines, pins, llops, guineus i senglars, coves i cabanes.

Neteges de bandolers i lladres des del veïnat de Torralba al mas de Suagres.

Amb alguns pagesos i masovers menges, i dorms en algun cobert fet un sapastre,

però sempre hi ha algun traïdor disposat a seguir-te el rastre

i, per la pobresa extrema, ven la teva sort per quatre rals, com si guanyés en les cartes.

Enganyar els civils i sentir-te’n superior en una vida sense treva,

d’un costat a l’altre fins que et delata un masover per cobrar la recompensa,

i et detenen mentre dorms en la palla d’un mas, lluny de casa teva.

Quaranta anys en els presidis de Melilla és la condemna.

Tanmateix, t’indulten a canvi de lluitar al Marroc contra els moros de manera intensa.

Girona, 15 d’octubre del 2020

Memòries toves i llampants

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Per en Jordi Vilamitjana

Hidratem la respiració, no consentim que s’evapori l’aire.

Sobre pètals, deixem-nos bressolar per emocions i rialles,

com quan, encara enjorn, Sant Narcís ataüllàvem

a través de les arcades del pati, les roses que no creixien gaire.

Tots dos ens donàvem suport en aquelles vesprades

en les quals tastaves la maledicció del maltractament

a un país germà, al sud, un de més sotmès sota el domini de les ales

de la maleïda llengua castellana exactament.

De cada riallada brotava un vol d’il·lusions enmig del boscatge,

de cada llàgrima relliscava, no sabien ben bé què, potser un miratge.

El compàs metòdic de les teves síl·labes portava

de la mà les metàfores que ballaven danses dalinianes.

Les teves síl·labes adormien el silenci i sentíem els cruixits dels minuts salvatges.

Trossos de parets no tardaven a tenyir-se de posta de sol

i, de mica en mica, també s’adormien les ennegrides teulades.

D’eixe Sant Narcís estrany i misteriós encara assaboreixo records.

De les roses, em vas fer passar a estimar estàtues de la ciutat,

amb un cop d’alè els vas donar respiració i moviment per caminar.

Estimo els llapis, no pas les lletres toves, sinó les sordes i sonores

que feies sonar. Amb la teva escriptura voraç, fets i situacions de la realitat vas humanitzar.

Girona, 3 d’octubre del 2020

Geografia de l’aire de Lèucada

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Oh, Lèucada, la blanca de llarga cabellera,

tova com estrella del teu mar Jònic.

Del teu penyal, Lèucada, va saltar Afrodita i en va sortir,

escrivint en les aigües turqueses cal·ligrafies de cèl·lules,

havent purificat el dolor i ja consolada de la mort d’Adonis,

sense plors ni tantes penes va poder viure en l’infinit.

Però quantes dones, consagrant-se per mals d’amor, hi van morir

i els segles i segles van carregar d’ignorància i d’oblit?

També la poetessa Safo, que, víctima d’una passió desesperada

per Faó, es va sacrificar i s’hi va llençar des de dalt del penyal.

En caure al mar, s’hi va fondre en una abraçada

i, acabats els rodolins de les aigües turqueses, s’hi va ofegar.

Oh, Lèucada, la fascinació pel teu esvelt penya-segat de guix

declina i es vivifica en l’agulla imantada del campanar de l’Alguer,

competint amb el far de l’illot de la Magdaleneta

per prevenir dels esculls i per guiar viatjants sense camí,

i pentinar a l’aguait de vaixells buits de glòria navegant sense cap guerrer,

que prop de la muralla els porta un llevant rialler,

com en Fiorellino, que desitja un amor hel·lènic per tot voler.

Girona, 3 d’octubre del 2020

No estimar el que tens

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Un tro eixordador em féu tremolar

i, tot d’una, es fongué la calma de l’entorn.

Em vaig encomanar a les gemmes de la foscor

amb només un llum esquifit dormint en un got.

No ho vaig sentir com una negativa premonició.

Per bé que estava lluny de ser un feix de claror,

n’hi hagué prou per reviure quan sobre un llit vaig reposar el cos

i, al damunt, el teu cos sublim per últim cop,

ja que l’endemà vas marxar de Hills Road,

i van quedar plors meus i cabells teus, tot en un ram esponjós.

Et vaig trobar a faltar molt i molt des de llavors.

Vas triar vents de vida en una altra direcció.

Sentia ràbia per no haver estat un amic millor,

ja que vaig estimar i encara estimo la que fou,

des de l’adolescència, la primera i millor amiga del món.

En acabat, per esmenar algun error vaig volar veloç

amb les ales del violoncel fugint de la desolació,

alhora que gaudint records de quan passava per ta casa, cautelós,

a recollir-te i marxar a caminar o al cinema, recelós,

i al cap de poc rèiem, tornàvem a riure i ens estimaven tots dos.

Menjàvem alguna cosa durant la funció i ens miràvem alguns cops.

Recordes la pel·lícula prohibida on no ens van deixar entrar per menors?

A Hills Road el teu cos em va abandonar en aquella trista habitació,

i el teu buit no va temperar, al contrari, s’intensificà, l’enyor.

Mai més vaig veure la millor amiga. Ara mai et podré cercar, però.

Girona, 15 de novembre del 2020

En el darrer rugit

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Al cap de quaranta-set anys a Girona, ell no desitja res més

que arrenqui el comboi, ara aturat al baixador de Fornells,

mentre l’espera amb el coll travessat sobre un dels raïls de la via del tren.

El temps de dos minuts li dóna per repassar coses d’ell.

Podria recordar que la dona no el va voler comprendre gens:

que si tens tan pocs guanys, renegava ara i adés,

que si li tenia ràbia acusant-lo sovint d’impotent,

que si estava gelosa, ja que més dones anaven darrere seu.

De tot això, en els dos minuts no en va fer cabal de res.

Va pensar en el pare durant la guerra, en ell només, i només.

Perdut amb set anys en una andana de l’estació de Girona tot veient

els vagons que anaven cap a l’exili. Sols es va recordar d’ell.

Dins d’un pis amb llum algú resa per ell, potser.

Aquesta nit els emissaris municipals ja no el portaran a l’alberg,

tampoc sovintejarà els menjadors socials mai més.

De debò, de parets, aquelles eren les úniques que coneixia darrerament.

Va perdre la feina, en acabat el pis per pur desnonament.

Una guanyes i altra perds. L’aire no dona menjar ni dona interès.

Potser ell trobarà allà dalt consol en els estels.

La fatalitat que queda en un minut sol, i llavors no hi ets.

A la dona i la nena, que el van deixar, va demanar perdó etern.

Quan ja sent un rugit que amenaça, ara ets i en segons deixaràs de ser.

Dictada està l’última sentència: una roda de ferro li ha de tallar l’alè.

A Déu ja va fer un veritable prec. Bona nit, que el tren ja ve.

Girona, 28 de novembre del 2020

Quan no sap quin camí és millor

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Sí, cert que les dues fugírem del meu borratxo marit,

però, filla, vas anar a caure en un altre parany.

Ens protegírem ajuntant les pells cada nit,

sota el meu mando protector jo tancava en pany:

em pertanyia temps i espai, n’estàvem ben segures en un llit.

La joia d’un reialme obria de bat a bat

un munt de desig en l’espectre d’un espill

quan, amb la mort del marit, es va acabar el perill.

Jo t’embolicava en una respiració càlida i màgica,

dormies amb abraçades de dolça calma.

La simetria que li expandia l’abraçada,

com la lluna que il·luminava la fosca en l’espai.

Se’m despertà el monstre que una encara no n’era gens

conscient. En canvi, em volava sobre la palma

de la ment com abans no ho havia pas sentit mai.

No volia necessitar-te, i tota et tenia.

Mentre una innocència de flors amb tu dormia,

jo amanyagava el cos contra el teu i, sense parar,

fent cercles rítmics per moure’l amunt i avall.

Et vaig travessar l’alè i el goig em vaig emportar.

Mai no et miris en mi, ja que aviat hauràs vist

ans un diable, no pas una mare heroïna,

volia que dormíssim juntes al mateix llit

tot i tenir-ne buits. Cap faula o mitologia

de l’animal que busca el goig al teu respir.

En el llit estant, més no em vaig voler despertar

i una llum em portà als abismes les nits i el cos.

Una mirada en pena al pati vagava al sol.

Del que li feia, la filla mai se n’assabentà,

les fulles en cor sense parar van cantussejant

i jo, desesperada, d’una biga em vaig penjar.

Girona, 17 de gener del 2021

I els homes…

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

I walked the avenue, ’til my legs felt like stone

I heard the voices of friends vanished and gone.

At night I could hear the blood in my veins

Just as black and whispering as the rain

On the Streets of Philadelphia.

Bruce Springsteen

I els homes violats, vexats i arruïnats per altres homes?

I els mateixos homes malmesos i frustrats per dones

i que no són ni assassins, violadors ni maltractadors?

I uns i altres els converteixen en incapaços d’aixecar el vol.

Quina fascinació per la violència! Sí, per qualsevol!

Sí, aqueixos homes que els van donant batzegades,

sense ser uns beneits, reben ara d’un costat i ara d’un altre,

amb els quals tothom gosa fins a deixar-los com escombraries.

Com pinyols de fruites, que la pluja i el sol fan

desaparèixer, ja que ni els volen els gats.

S’exerceix violència fàcil perquè saben

que ells no els en tornaran.

Qui cregui que no existeixen aquesta mena d’homes va errat.

Els presento l’amic Llorenç, com una escòria arraconada,

que fa vida normal però sense entreveure la mínima llum en un raig.

Sols gosadia de vent amb núvols sense ànima.

Dolen els records que el van acompanyant.

Molt hauria de vomitar en Llorenç perquè la vida no li passi pel davant.

En el foc del rostoll del marge

a ell li aniria bé de cremar moltes recremors i venjances,

arrelant-se a la remor de la seva saviesa incansable,

com genet que dia i nit sobre ella fa cavalcades.

Girona, 11 de març del 2021

Hoste de pols

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Peus de polseguera i de fulles corren pels cardos i l’escorça de carrers buits

empentats per ràfegues de vent que imposen el ritme.

Cops sobtats de finestres indiferents i passives,

portes dia i nit mandroses fins a l’infinit,

mentre el vent, que ni s’endú la cendra, segueix xiulant eufòric per tot arreu,

fantasmes que fan caure alguna teula

en teulades que fan panxa i amenacen esfondrament.

S’aixeca la pell d’altres polsegueres que tothora flairegen

la soledat de carrerons sense sortida, on hom se sent atrapat eternament.

Camps erms més enllà on no s’aturen ni els ocells,

i que no s’emmirallen amb ningú més.

La seva ombra d’ulls blaus que troba a faltar el temps

quan hom era un tipus ben parit i amb un bon cosset.

Per més que ningú no li posà una pistola al cap directament,

de llavors ençà, tan sols un hoste sense llar hom se sent.

Girona, 18 d’abril del 2021

Sagnar els nostres somnis

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

When I was young, it seemed that life was so wonderful

A miracle, oh it was beautiful, magical

And all the birds in the trees, well they’d be singing so happily

Oh joyfully, playfully watching me

Roger Hodgson

Només pots saber si estimes de debò

quan tens la certesa que t’hi jugues la vida

talment quan la meva mà com un vaixell

navega sobre les onades del teu cabell.

A voltes s’escriu amb mots un somni

i tot sembla fàcil, assequible, mundà.

M’alimento del somni i li vull

donar forma d’humà.

Hom sovint s’estavella contra el marbre fred d’un ull.

Ja ho podeu dir, ja, perquè jugar-te la vida

no és fer sagnar els nostres somnis.

Girona, 9 de maig del 2021

Til·lers

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Al so poderós de botzines i timbals,

tropes d’aroma de til·lers imperials

fan l’entrada en temps preestivals

i ens amoroseixen en un dolç vals.

Donem ara mateix la benvinguda al sedant de belles flors

alhora que desplega la seva aromàtica esplendor.

De nit, gaudim de com s’intensifica l’aroma.

Aquí, el benefici aromàtic serà breu i intens de cop.

Revisc el til·ler a Hills Road de Cambridge

entre el cementiri i l’Església catòlica dels màrtirs.

M’agradava de flairar la til·la mullada

després de tempesta o un simple ruixat.

Un bany inoblidable com una brisa de dolçor,

era com un rapte per persuasió,

en la segona quinzena de juliol i tot l’agost,

per tant, una flaire aromàtica intensa i de llarga durada

Girona, 7 de juny del 2021

Com un veler

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

El dia fa pampallugues mentre esclata la llum màgica

alhora que la meva intrusió per res mai no t’espanta.

Prou que sé que no et neguitejo l’ànima.

Per bé que coneixes la rutina de tants anys plegats,

no cal dissuadir-te, no rondines mai,

tampoc tens disjuntiva a triar.

Déu meu, increïble, ets una bèstia tan ben domesticada!

En algun moment arranca un tità sortit del Tàrtar,

però de debò, un bon jan al capdavall,

que igual desnona turons i muntanyes

com amb fúria esqueixa l’escorça de la terra sense pietat.

Vas traçant coordenades solc a solc

mentre inundes de roncs tot l’entorn,

al bancal manyac i immòbil,

al qual de pressa poses el peu al coll.

I quan arriba el temps fas sembres,

arreplegues collites i les transportes també,

sols pares de roncar, quan entres

al graner per agotzonar-te als eteris vespres.

Llavors et poso gasoil, et deixo amb teranyines i planetes,

satisfet per la tasca que hem fet,

tu em dignifiques i més que un tractor sembles un veler

que, quan navega en el vent, talla com la fulla d’un ganivet.

Girona, 17 de juliol del 2021

Les veus dels cantaires

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Si milers d’espurnes esclaten contra les roques,

un univers de mots, silencis i notes

en les veus dels cantaires es gronxen.

Una benedicció quan fan aixecar dels papers i volen

missatges d’històries d’amor que de mica en mica ens porten:

unes de reeixides i altres de malmeses perquè els destins avorten.

Els cantaires afinen com ganivets que tallen marbres

i il·luminen indissimulables arenes que formen marges,

sobre els quals descriuen com la lluna veu les alenades

i els cors trencats d’homes i de dones desesperades.

També parlen de persones sotmeses que lluiten debades.

Vocalitzen i es coordinen per cantar cançons com ocells que canten.

Fan boques closes, silencis i semitons, al ritme dels pentagrames.

Com estels juganers que pugen, s’aturen i baixen,

van de pressa o lent, fan fort o fluix i les pluges de notes, si cal, callen,

fins que en el final exacte reposen i ens porten emocions, passions i llàgrimes.

Així ens fan enlairar i, de vegades, sentir com àngels.

Girona, 18 de setembre del 2021

Una neta per no caure en el ràpid oblit

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Anit, en Josep Maria va dormir a estones, només pensant

que la digitalització no ho simplifica pas,

sinó que, de debò, ho deshumanitza més aviat.

Per a ell, de setanta-quatre anys, el caixer automàtic

l’atabala, l’enreda i li posa paranys.

Encara rai, que va acompanyat de l’Elna, la neta, que li fa cada tràmit,

també li arregla les gestions mèdiques, i tot el que cal.

Unes vegades li llegeix poemes en anglès d’en Bob Dylan i d’altres li posa el YouTube,

i a les seves cançons, també ella una mica s’hi ha afeccionat.

Quan en Josep Maria es queda sol, amb els vídeos reviu

emocions que venen i van i el manté ‘forever young’,

és el cantant, qui el porta a fer un viatge per moments invisibles,

moments que retraten millor les seves essències,

acords de l’harmònica fonent-se amb la veu del cantant contra les parets:

igual que aquell home que se’n va anar amb el seu abric negre.

Del cantant va aprendre que, en algun moment de la vida, els temps estaven canviant,

que els negres vivien millor i que per Dijous Sant ja no s’anava a l’església

a matar jueus amb el carrau sempre.

No val la pena fer rutllar endebades pàgines d’abans

com quan, sense un simple adeu, la dona d’en Josep Maria el va deixar,

ja que sols li digué que preferia fer volar quimeres irreals.

Ara creu que no és prou res. Prou res!

Tanmateix, encara que vell, és capaç de volar cada cop més

i en remolins espolsar-se de sobre neguit i aclaparaments,

perquè el cant d’en Dylan el convida a acompanyar-lo amb l’espiritual firmament.

També sap que amb ell, aconsegueix esvair la solitud i surar dolçament,

per la confluència on des de sempre ballen els raigs del sol immens

gràcies a la guitarra, l’harmònica i la poesia d’ell.

Per tot plegat el fan sentir més jove avui que abans, així fins al seu final,

i tant se li’n fot la digitalització, les normes i els dogmes de cada indret.

D’aquesta manera, amb la música sonant, s’adorm al sofà

fins que l’Elna vingui, li tregui la música i el faci anar a sopar.

Hi va conscient que la pluja no s’enjoia com a filla d’una roca

i que amb els anys tothom l’oblidi, però que no ho facin massa.

Girona, 25 d’octubre del 2021

Els que van morir

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Dues tombes òrfenes, llises, sense noms.

Bales que n’havien de rebre altres

i es ficaren en els vostres cors.

Els dos tiets no sabien de lletra i es dedicaven

cada dia al conreu de la terra.

Minyons de dinou anys que, sense clemència, us obligaren

a agafar un fusell i anar al front a fer la guerra.

Els records semblen palmeres pacients,

o fogueres ajupides en l’horitzó que ens escalfen

mentre, enmig de la intempèrie, no saben què esperar.

Els nostres morts són camps estesos per treballar

amb les pluges que els cauen sobre les espatlles

i, com el pas dels dies, els deixen la memòria quasi indesxifrable.

El temps ens arromanga els vels dels records

que s’atansen també a la nostra sang de rebot.

Omplo càntirs amb càntics de cendra per als morts

després d’exiliar en un bagul els udols dels llops.

Carta a mitges i esquinçada, i d’un crucifix, sols un tros:

són els drets de qualsevol desaparegut,

i els altres drets, tan sols els ossos en un fossar comú.

Els vostres ingràvids cors i els vostres ossos donaren vida a altres.

Les mirades de les fotografies, en absolut

ens els acosten, i no sentim l’anhel dels seus batecs i espasmes.

Girona, 2 de juliol del 2021

Crits debades

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Crits travessen parets i les fan tremolar;

crits de fang i parets que auxili demanen sense parar.

Tanmateix, ningú dels presents allà en fa cas.

Dolors i patiments d’una nena violada amb sang

per quatre monedes que no serveixen per tapar la fam.

Olors com focs que agredeixen l’aigua d’un estany.

I la nena vesteixen amb robes amples

perquè li dissimulin el ventre: serà un nen sense pares.

Nens neixen i les bandes del narcotràfic capten.

Possiblement mai no coneixeran la Ventafocs

ni podran riure amb altres còmics tampoc.

Potser abans portaran a les espatlles alguns morts.

Girona, 14 de febrer del 2021

Sol i piano

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Els ocells que, des d’uns pollancres,

li projecten precises branques

en forma de paraigües al paraigüer,

mentides sempre mal·leables

que duen rastres de petjades:

simples astres sense equipatges

que envien begudes de llimoner.

Estenedor ple d’orenetes

taral·lejant al paraigüer

com una estàtua, al costat d’un barret,

que dorm en un perplex perxer

prop l’escala de fi paper

des d’on un mocador neix

i enlaira el vol com soriguer

amunt, amunt com fa el xiprer.

L’escala es recaragola

en faristol de partitures

de Beethoven, ple de fuses,

que alcen el vol totes alhora:

una ingent tripulació;

i suren pels rajos de sol,

s’esfumen tallant-los amb vidres del cel

sotmeses sense saber per què.

Girona, 14 de març del 2020

Sense sostre

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Més que morbosa, sí, potser.

Si un dia t’hi trobes també

amb algú sense futur, però no tan aliè,

sigui familiar o amic,

no amaguis el que ara critiques amb delit,

i sense justificar-ho, oi que sí?

Algú et dirà, ho veus, vet-ho aquí.

El rodamon té bon control

dels seus inintel·ligibles monòlegs

i en geometria del cos,

no pas amb la botella d’alcohol

quan ja travessa el límit roig,

i la borratxera emprèn el vol

en un moment qualsevol.

Més enllà, el gemec de la sang

d’altra gent li rellisca, se li extingeix en poc,

i gens l’arriba a enlluernar.

Qui diu que no sent quasi gens de dolor

quan uns malparits nens se li’n foten,

quan l’apallissen amb puntades uns joves,

i com si fos una bestiola l’aixafen

en una soledat, per desgràcia, total?

Ser un rodamon o els que peguen amb total impunitat,

preguntem-nos qui és pitjor.

Compartir-li l’amarg dolor,

ningú, que en som de cafres, gosa dir que en vol.

Tothom li ignora la realitat i el dol,

atrapat en un fatal carreró tot sol.

Continua pels carrers, lent de dia es mou,

ni esperança ni il·lusió,

un dia i un altre, tant li fa, la decisió.

Llàgrimes, dius. De debò, no!

Amb pèl i barba canosa, a voltes amb picors,

que desconeixen les tisores.

Sovint, viure li costa molt,

només un glop de vi, de front.

I uns quants rebregats cartons

per passar nits en un racó qualsevol.

Morirà sense ofrenes ni cap record,

qui no tingui pecat, que tiri el primer cudol.

Girona, 30 gener del 2020

And life goes on

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Quan sense avís una marea s’atura

també ho fa el rellotge i la natura.

Res ja escandeix ni res embruixa

la rutina quan hom fa un descans i fuma.

Càncer terminal a seixanta-dos anys.

No deprimit, poques companyies, tret de tu

amb la faldilla que et fa suaus onades

mogudes per la brisa que les porten de manera segura.

Els drets de les onades al vent no pertanyen,

tampoc el meu darrer alè, i no m’espanta l’influx de la lluna

mentre em queda temps per mirar àlbums i recordar cada figura.

Nits de desorientació per vòmits i tos

dins uns murs que no reconforten la trampa de mort;

lentes les esperes sense solució

tant m’és que es faci de nit o arribi un dia nou.

Pels tobogans de neu no recorro

l’alenada dels ulls dels arbres que em xiuxiuegen el teu nom …

La veu se’m marceix, el cos minva i m’acomiado del món

per sempre més i regalo l’estima i el record.

Girona, 6 gener del 2020

Poetes inútils que no fan res

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit

Cossos ben amanyagats entre íntims llençols

de jaç humit, barreja de sexes i alcohols.

En acabat, l’aigua de la dutxa els queia a plom

atreta i rebotant contra vidres enllorats i sobre cada cos.

A la cleptòmana Ester disparà algú amagat que estava ben sol,

i ella caigué com un parrac tocant al bassal de sang de l’Oriol.

Dues detonacions a boca de canó

que a l’acte els mataren a tots dos tacant de sang els rajols,

en una albada vora el mar i, més enllà, celatges rojos de sol.

Ànima d’acer, tro veloç i viatge sideral,

de sobte, un tercer tret en la foscor que l’amagat no arribà a copsar perquè també va quedar fulminat.

Rere la porta, s’escorrien tres cossos en l’anonimat.

Què se’n feren dels alès apassionats?

I on era el tercer, que no es va veure pas?

Un borratxo, tocat de l’ala, per un amor no correspost i frustrat.

Ja només queda el sol amb un ball d’ombres en l’espai,

el temps que no cura cicatrius, que de pressa no en fuig, ja.

I a fora, sense mandra, uns gossos no paren de somicar

fins que unes sirenes xisclen i l’atmosfera fan plorar.

La policia haurà d’aixecar tres cadàvers amb tot l’espant

encara que per a ells sigui una cosa natural en la ciutat.

Les diferències entre un i els altres dos, millor per a l’oblit en l’eternitat.

Mal que pesi, sense proves ni testimonis el cas va quedar tancat.

Girona, 3 octubre del 2020

Pluja d’estels

(Del llibre Espetecs i gemecs)

Amb la mirada profunda

confies que tot ho agafes amb un cop d’ull.

Alexandra, cada vegada que l’estens,

s’allarga la intensitat lluminosa com una candela incandescent

de far, sobre la flama del qual et mous segura

i treus dels flascons un munt de perfums

que orienten els camins blaus sense amargura.

Alexandra, com si desplacessis una trena

dels teus cabells que juguen

a abocar àmfores de pluges

de carícies d’estels que de seguida no s’eixuguen.

Girona, 8 d’octubre del 2011

Enyor de mar

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Em vaig fer au

i amb el bec vaig cosir

l’espai del cel

per on sortia un vent brau,

per així guarir

memòries ferides

d’un vent persistent.

Però hi vaig caure,

sense ser mariner d’aire,

enmig del mar violent,

tothora assotat per la llengua del vent

que no el para de llepar.

Em vaig perdre

en la immensitat

geomètrica

del seu ventre.

Girona, 18 de maig del 2021

Tren

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Més enllà de la fantasia

i del pensament,

sobre rodes de metall i somnis d’argent

em vares fer córrer per la vida.

Rugits, xiulets i brams

ompliren i expandiren una esfera

amb forta empremta

d’il·lusions que volaven,

i no podia oldre els misteris

de cada destí en els viatges

de trens que marxaven

tallant la nit. Tant m’era

on posava els ulls del seu rumb etern.

Girona, 15 de maig del 2021

La declaració

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Signo la declaració contra el còmode cop de cap,

res justifica tan covard gest de tova submissió.

Signo contra la mordassa que no ens deixa passar plana,

i que permet al polític sapastre la seva remissió.

Res és per sempre, si ens despertem contra la rutina;

rutina del neguit i pedaç inútil que no contenta ningú.

Alcem-nos ja contra la indiferència que ens aglutina,

i que augmenta la ignorància de molts, de mi i de tu.

Lluito contra el sí, és corrupte, però el voto,

i enlaire broten dubtes pel silenci nostre.

Prou de no voler saber res, de deixar que facin i facin,

massa sovint anem passant amb la resignació i callem.

La indiferència fonda ens impedeix estar desperts i ser actors,

no ens enganyem, patirem incomprensions per vèncer-la.

Patiré per mi i per tu, patirem junts, potser ens diran malfactors,

però mourem el vaixell contra un mar amb pluja de tempesta.

Girona, 30 de setembre del 2021

Res definitiu

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

L’aleteig mou un corrent d’aire en la geometria nòmada

I voles, errant papallona, d’olivera en olivera;

et gronxes sobre cotó fluix d’una branqueta,

hipnotitzes jeroglífiques i obres de bat a bat la cortina i la porta

a cavalls que pasturen en la immensa estepa.

Per res del món, cap partisà no cava la seva tomba.

Al contrari, tot seguit engrapa una arma perquè cada frontera

no tingui com a sorpresa una garjola a l’ombra.

El seu temps sempre va endavant com la fletxa

que fa desordre matant traïdors sense deixar rastre ni ombra,

empunyant l’arma cavalca un cavall de la crinera

del qual una flama de foc el vent aboca.

Herois desconeguts que, com una cadernera,

cofois coneixen amagatalls de la muntanya darrere cada roca,

per tot arreu resisteixen i travessen qualsevol frontera,

sense solsticis amb els fusells per les llibertats tota lluita s’enfoca.

Dels partisans que marxen per desgràcia sols resta

un bagul amb records de cada llop que udola.

Ara hi ha un nen, uns xais i un cavall a la solitària estepa

fins que algun moment el cavall, que de sobte trota i trota,

s’escapa com portat pel vent deixant que el nen quedi

sol en la intempèrie, i deserta per sobre de països i fronteres vola.

Reposa en els tendres talls que troba al pas i se n’alimenta.

Batega les ales i acarona l’aire fins a l’estepa la intrèpida papallona.

Un cop hi és, es puja el nen a sobre i fins a una cabana amb ancians els porta.

Qui sap si hauran de ser la pròxima resistència.

Hi ha escletxes en tot i, com a definitiu, res no es dona.

Girona, 19 de febrer del 2022

Cauen llàgrimes al Dniéper

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Com el gruix del ressentiment d’uns cocodrils sense pietat

i, pels amos ben amanyagats, s’atrinxeren els tancs

que ajaguts aguaiten la presa a l’espera de l’assalt,

en excés proveïts de míssils letals de llarg abast.

Tancs a foc i sang en carrers enrunats i deserts,

en comptes de sorolls de vehicles i xivarri de gent

que flueix entrant o sortint de botigues comercials i d’hotels.

Els tancs dels amos que ja envaïren Praga i Budapest.

Botigues ara buides i enyor de vaixells pel riu Dniéper

de les aigües blaves del qual brolla un silenci emergent

d’estranyesa, i angoixades de ferides i pensaments,

sense visites i sense les melodies de rap d’un jove solitari raper.

En Davyd passa de la cadira a una trinxera i de l’ordinador

a un fusell Mentre la Iulia i els fills, resignats, fugen sense el marit i el pare,

que potser més no veuran, abandonen el pis amb la seva escalfor

i menjar, fugint perquè els acullin i en algun lloc esdevinguin refugiats.

Pel Dnièper una llàgrima navega i cerca núvols enllà dins un vaixell de paper,

sense mariners que van desfullant de la ment

un grapat de somnis que ara no poden ser presents

i, abans explosions no estripin la carn dels que udolen, a tothom protegeix.

Girona, 28 de febrer del 2022

Principi del quadre

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Al pintor T. Pla

La força d’un punt, una línia o un to

et neguiteja i sacseja el cos.

Hi has de treballar sense tenir aturador,

i tant que ho has de fer per alliberar el neguit al vol.

Solsticis t’estrenyen la mà dolça

al pinzell com a un arquet musical d’or.

El·lipsis geocèntriques de constel·lació

te la premen per dur-nos

un gaudi que no es perd enlloc.

Treus la boira al llenç

hi colpeges una silueta gairebé.

Li modeles les fibres i les venes.

Li infons essències, no l’encercles

d’un cromàtic sol ponent amb sendes

per il·luminar-li les ales d’un cel dormint en les esquenes,

més aviat l’adorms fins que emergeix

el nu. Encara immòbil, el ganivet del teu pinzell

li neteja les línies àrabs que li fan de farcell.

Les teves mans planen i es posen dins les seves,

hi romanen fins que el desperten per sempre més.

El teu alè li confereix sentir

el que tu, i només tu, li precises.

En acabat, les constel·lacions li tiben músculs i fibres.

Mentre et sents alliberat, les ingravideses li xisclen

com si l’acaronessin les brises.

Girona, 18 de març del 2022

Poema dels que pateixen

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

De qui fa almoina i de qui recull ferralla pel carrer,

de qui amb un ganxo furga en el contenidor

i amb desesperació cerca algun menjar darrer,

dels qui els hi fan costat i malgrat tot

comparteixen un plat de calent amb els necessitats.

És i són individus anònims i que ves a saber si algun dia som tu o jo.

Del negre que dorm sobre un banc al ras,

amb l’empara d’un cartó sota la llum dels astres,

i, de tornar al seu país, no vol sentir a parlar

perquè, si més no, ací té una font ben a prop,

mentre allà, per beure ha de caminar molt de tros.

Per ell, la seva situació va de mal borràs,

no té Finish line com els senyorets de la copa Amèrica.

De les famílies en què ningú treballa i els treuen el pis,

que fan el cor fort perquè saben que callant no van enlloc.

Contra les desigualtats, la desestructuració i el plor

de la classe mitjana fregida per deutes i impostos, cada volta més empobrida.

Dels nens que, sense beca, no viuran la seducció d’estudiar,

sense ajudes de transport, menjador i llibres de text tampoc.

Contra els privilegis que gaudeixen col·legis religiosos.

Contra els polítics, empresaris, banquers

que davant el que passa, s’espolsen les puces, i encara guanyen més.

Contra reis i jerarquia eclesiàstica que desvien mirades.

com si la cosa no anés amb ells.

Girona, 30 d’octubre del 2013

Homenatge a l’Estellés

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

La teva veu, un vitrall que il·lumina un poble a fosques,

l’arrossega, l’empeny, li dona alè i no et tremola el pols.

Tot i els atacs vas fer costat a la gent i te’n vas fer un de més,

vas tindre el coratge i alhora la senzillesa de nens amb curts pantalons.

Ens vas encomanar la tendresa i la ràbia d’espetec.

Ens feres sentir el desig quan es desferma en els cossos.

Sexe, mort i defensa del teu poble tenies com estels i banderes.

Ones i plors, ofendre sense trellat pobles germans et dol de debò.

Girona, 30 d’octubre del 2013

Coloms

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Coloms magany, voleu fent cèrcols amb orgull,

i us emporteu al darrere curiosos ulls que miren amunt,

i en l’anís del llac romanen perduts

on d’un got amarg queden beguts fins al capdamunt.

Coloms magany que parrupegeu i, quan voleu, feriu la gravetat,

escanyeu l’aire, talleu els cabells al cel i us perdeu volant enllà.

Agafeu la devesa de la infantesa i perseguiu els soferts sospirs de la claror.

Coneixeu com la lluna sospesa la flama i el joc,

i una veu que radia en la batalla, us llepa i respon

dels perills de ser adorat si no vols

que crits líquids remenin l’horror i esquerdin la foscor,

on llums oblidats romanen quiets i respiren ben poc.

Coloms magany que voleu a plens pulmons,

amb prou feines sou una brisa invasora amb vent a favor,

porteu penjant del bec una llàgrima d’incontenible dolor

i arranqueu a l’ombra del taronger que flaireja tot sol.

Girona, 12 d’abril del 2022

La ràbia dels després

(Del llibre Fam de llum per no caure en el ràpid oblit)

Una empenta, i un petó d’amagat que mai pogué ser.

En acabat, un llarg espai que els divideix més que les aigües de Moisès.

Una altra queixa que estén en tendals de filferro

perquè el petó tampoc esdevingué cinquanta anys després.

A hores d’ara, apunten arrugues i resplendeix la rossa cendra cabellera,

el món d’ella de bon segur li hauria portat més dolcesa,

però resta en l’aire l’encreuament de mirades carregades d’irrepetible deler;

i si tots dos es reconeixen, de seguida es renoven espurnes blau acer,

per això ella desapareix espaordida, i rabent fuig com un obligat coet.

Els pensaments llunyans li fan estremir i torbar la ment

i cada cop que els llavis plegats d’ell s’acosten a una tasseta de te amb mel

beuen un glop com el bes que mai pogué ser fervent.

Ple de records, en la senectut, de la mà de la nostàlgia ell navega

amb un vaixell carregat de secrets i de ‘després’ que cremen i es revengen,

que li dol no haver aprofitat les oportunitats, quina condemna!

Girona, 25 de juny del 2022

Fam de llum per no caure en el ràpid oblit