La terra s’esberla als peus de la figuera, amb la gola encesa. Les arrels busquen refrescar-se en la profunditat de la terra per donar saba. Puja espessa. Cada fulla pesa. A mitjan matí, el sol l’ofega. Un núvol menut va pel cel blau.
—Envia’m pluja, si no, ningú em regarà —crida la figuera amb la gola que li gratava com un raspall.
—Què puc fer jo sol? Aviat em desfaré —respon el núvol—, com sucre al cel.
No marxa. Voldria abraçar-la. Li aconsella que demani al vent que injecti núvols de tarda. El vent de mar sent la súplica discreta. Els cumulonimbus van creixent i només serveixen per tapar el sol. Cap pluja. Només ombra. El respir no li calma la set, però li regala una mica de temps. La figuera es recupera de nit. S’espanta amb la calor abraçadora del dia. El vent de mar li va donar esperança, tot i no portar pluja.
© del conte: Joan Guerola, 2025
Girona, 16 de desembre de 2025
Usuaris que han visitat aquest lloc : 767
Visites que ha rebut aquest lloc : 2554