Carta que no envio

Ho penso sense dir-ho en veu alta. El té crema una mica, el deixo sobre la taula i m’envolto millor amb la manta. Plou amb força, una pluja que no sembla que hagi de parar. Sempre plou així quan m’assec a esperar.

Estic escrivint una altra carta. Ja no sé per qui. Abans ja en vaig enviar tres. Cap resposta. Potser l’adreça no era segura, o potser sí, i el silenci és l’única resposta possible. Bec un glop i t’escric que no t’has de sentir fracassat si tornes un dia qualsevol. Ho escric com si pogués convèncer-te, com si encara pogués cuidar-te des d’ací.

Per què deies que no hauries pogut estar bé aquí? Abandona la feina que tinguis. Potser guanyes una misèria i malvius allà mentre a mi em sobra quasi tot el que tinc aquí, sola, sense saber què fer-ne. Et reté alguna dona? Potser tens el costum de fer l’amor amb la d’algú. No t’hi compliques. Torna-te’n i, si vols, porta-la també. Si eixe dia els àtoms del cel no es trenquen, encara menys tu.

A mitjan carta m’aturo. Abans de comptar fins a cinc ja l’he esgarrada. Els trossets queden sobre la taula, al costat de la tassa. Tinc por que no em contestes i que el desencís encara creixi més. És més suportable callar que tornar a esperar.

M’alço, agafo la crossa i camino amb lentitud fins al terrat. L’aire és fred. Alço els ulls, no sé on detenir-me en la immensitat d’un cel ennuvolat que no deixa veure estrelles. En quina hi seràs? Te’n vas anar sense avisar, un dia com avui. T’hi vas quedar no sé on. Ja fa anys. De sis a vuit, depèn de com ho compti. «No n’hi ha del meu», deies. I encara ara no sé tota la raó per la qual te’n vas anar sense acomiadar-te. La crisi et va escopir cap a fora.

Demà és festiu. Els festius m’afonen, tot i els antidepressius. Fer feina tothora m’alleugereix el buit i com els feiners estic una miqueta millor: treballo, produeixo, contribueixo a enriquir els que tothom sap qui són. Els mateixos que et van fer fora. Quina contradicció. Encara que tenen cada volta més diners, diuen que han perdut el nord.

Ni una carta. Ni un email. Ni un whatsapp. Ja, ja m’ho diràs: que no tenies mòbil, fins fa poc, o qualsevol excusa. Però res justifica un silenci tan llarg. Res justifica aquest buit.

Ara diuen cada dia que prompte eixirem de la crisi. Però quants homes no tenen feina? Quants pisos perduts? Quantes persones majors, avalant les hipoteques dels fills, també ho han perdut tot? I quants, com jo, hem perdut la persona que més estimem? Diuen que el PIB augmenta, que baixaran impostos. Però tu on ets?

He tornat dins. Plou encara més fort. No és una pluja que netejo i esborro la teva absència. Més aïnes, pica i, sense calmant, insisteix a afonar més el forat de la ferida. Tothora plena de joia i, alhora, no em sent la roba. M’ha fet mal despenjar una jaqueta i trobar un botó d’un jersei teu en la butxaca. Només un botó. Res. Tan poc. I, tanmateix, pesa massa.

I jo sols sé ploriquejar i fantasiejar escenaris impensables. Mentrestant. Sota aquesta pluja, el món continua sense demanar permís. Truquen a la porta, però no obro: deu ser la veïna. Em sap greu, pobra. M’augmenta el desànim la seva xerrameca sobre el fill acomiadat, la núvia que el va deixar. El xicon va embogir i un dia, a mitjan missa, s’alçà a discutir amb el rector i els feligresos. Me’n torno a la carta; ella em faria caure, com a fora les fulles dels plataners volen fins a arrear-se una morrada.

Ja sé que una ha d’estar on desitja estar per no anar rodant d’ací a allà, per no viure pel món com una desgraciada. Sols s’hi viu amb els teus una vegada. Tornaràs aviat? O serà una espera eterna? Vols que vagi jo allà on siguis tu? Quedaré oblidada de tots.

Tot principi s’acaba un dia.
Però quan?

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 15 de desembre de 2025