Salt al buit 

Travessa el riu a primera hora, quan l’aigua baixa del desglaç i talla la respiració. No mira enrere. Neda amb els braços rígids fins que els peus toquen pedres llises. S’arrossega fora del corrent i queda estès a la riba. 

Laura l’espera en silenci. L’eixuga amb una manta aspra, li dona roba eixuta. Quan l’abraça, ell tremola encara. Ella li posa les mans a l’esquena, prem fort.

—Torna —li diu—. Abans que et vegin.

Ell se’n va caminant pel marge del riu fins al pont. S’hi atura. Mira l’aigua des de dalt. Durant un instant sembla que s’hi pugui deixar caure. Però gira cua i entra al Call.

Dissabte al matí baixa a la Micvé. Set esglaons. L’aigua és fosca i freda. S’enfonsa una vegada. Torna a pujar. S’enfonsa una segona vegada. A la setena, quan surt, el sol entra per la finestreta i li talla els ulls. El riu passa just a sota.

Quan surt, el rabí l’espera.

—D’on vens? —li demana.

Ell no respon.

Ell passa de llarg. El rabí li barra el pas.

—T’has de purificar una altra vegada.

Ell li clava una bufetada. Després un cop de puny. Un altre. El rabí cau de costat, amb el cap contra la pedra.

Ell surt corrent. Puja els graons d’una torre sense mirar avall. A dalt, s’atura només un moment. Es deixa anar.

Cau en picat. L’aigua del riu s’obre com una esquerda. S’hi capbussa. Mou els braços. No responen. A sota, tot és verd i fosc. Li arriben apagades les veus de la sinagoga. El corrent l’estira cap avall. No surt del fons.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 18 de desembre de 2025