Retrets sense deixar-se res III

Part III

Fulleja un diari. Passa canal rere canal del televisor amb el comandament. Potser busca una pel·lícula bona. També es pot empassar un programa de xafardeig. És l’hòstia. Em quedo sol acabant de sopar. Trec plats de taula, els poso al rentaplats, frego la cuina i netejo el que havia embrutit en la vitroceràmica. No tinc comptes pendents amb anteriors parelles, ella tampoc amb el seu primer marit. Preferim fer-nos la feina i que ningú fiqui el nas. Bevem més del compte i la casa fa olor de porros.

A la sala d’estar, òbric la sivella per afluixar-me la corretja i poder seure amb comoditat. Si expresso que estic molt cansat, ja l’he pifiada.

—Que vens a empipar i no deixar-me veure la tele —ella estira el braç, prem un botó i abaixa el volum del televisor. Al moment, amb el braç encara estirat i amb el comandament cap a mi, em diu—. Mans enlaire, l’estocada de l’espasa et pot travessar.

—Encara rai que t’ha canviat l’humor.

Ella el deixa en un costat del sofà, i em diu:

—Fas cafè? Seria tot un detall.

—No en vull. Tu el que vols dir-me és: fes-me cafè. Era a la cuina i no has dit res. Doncs, si en vols, ja ho saps —li dic sense que em caigui la llengua als peus.

—No tindràs el gust que te’l demani.

—Qui no tindrà el gust seràs tu que te’l faci. Bé, doncs, quan vulguis ja saps el que has de fer: el camí és buit i la cuina neta. Si encara em feres un petó al cap afaitat.

—Nen, me l’apunto, això de no voler fer-me un cafè.

—Sí, maca, sí, apunta, però no dispares, d’acord?

Ella es gira cap a mi de pressa, m’apunta i em dispara…

—Eixes bromes d’anar apuntant-me amb el comandament com una pistola no són de bon gust.

Ben mirat, per què m’ha d’importar si altres vegades ho ha fet i fins i tot li havia rigut la gràcia? No trobo cap argument per convèncer-me. De seguida, ella reprèn la conversa en dir-me:

—Està bé, està bé. Què volies dir-me abans?

—Deia que estic cansat a aquesta hora del vespre.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 25 d’octubre de 2026