Obrint

L’àvia teixeix amb agulles llargues i metàl·liques. Seu amb un braser als peus darrere una finestra. Les agulles les posa dins de trossos de canyes foradades. Teixeix amb habilitat i queda immòbil com si mirés algú pels vidres.
Deixo els llibres i les llibretes de l’institut sobre la còmoda. Faig els deures. Pregunto a l’àvia què hi té dins i m’esquiva amb frases curtes. Un enigma.

Mor amb una agulla a cada mà i el rosari sobre les cames. El jersei per mi queda a meitat. Abans no em descobreixin, amb la clau, el pany cedeix. Remeno unes cartes destrossades. Només hi entenc: «si no torno a Nadal…». Miro un retrat amb les vores pelades. Quan la mare apareix diu:
—Un fill de l’àvia mort a vint anys.

—No és el que ve a veure-la a l’estiu?

—Ara tinc feina.

La mare obre la finestra i canvia els mobles de lloc. No torno a fer deures damunt la còmoda.
Guardo les agulles i acabo el jersei.

Girona, 11 de maig de 2026

AnteriorOrgull i misèria

SegüentEconomia familiar