“No val de gaire que em matin. Cap benefici per als terroristes”, penso cada cop que, al carrer on hi va haver un atemptat, em trobo amb mirades sospitoses. La por es disfressa de rutina, però sempre hi és.
De nit pren cos. Em veig en una albereda plena a vessar de gent. Una jove treu alguna cosa de la màniga i, de sobte, tots quedem glaçats: porta un paquet bomba lligat al cos. La seva mà tremola, indecisa. No sap si prémer els detonadors i acabar-ho tot, o recular i continuar sotmesa a la misèria. Algú crida: “Atemptat!”.
Corro cap a una porta abans que la metralla m’esqueixi la carn. Altres cauen a terra, presos del pànic. Les terrasses es buiden d’un sol cop. Des dels balcons, alguns graven l’horror. L’aire s’omple de crits i trets. La policia l’abat abans que pugui reaccionar.
Em desperto amb el cor accelerat. Em repeteixo que són només al·lucinacions, però la inquietud em rosega encara. Sempre hi ha un nervi que em retorna al record.
Més tard, amb un cafè a la mà, li explico els somnis a l’Abdoulaye. Ell em mira i diu:
—Jo també tinc por.
Llavors entenc que els meus somnis ressonen en ell. Són la ferida oberta d’una por compartida.
© del conte: Joan Guerola, 2022
Usuaris que han visitat aquest lloc : 335
Visites que ha rebut aquest lloc : 952