La pietat sota el mont

Índex

Pròleg
Les vetles i la fletxa
El vol de la flama
La depressió amb la guitarra
L’aroma dels déus
La rutina dels saberuts
Si el mal ja està fet, malament rai
Danses sagnants? Això rai

Pròleg

“Resulta un poemari interessant si tenim en compte la data de publicació i les característiques
de l’obra, les quals ens duran a capbussar-nos en tot el complex i captivador món dels poetes
valencians d’aquesta generació… Tot un munt de metàfores i impossibles hi surten al pas del
lector tan aviat com enceta el primer poema.”
“El poemari de Joan Guerola no és pas tan agressiu com el del Jàfer inicial. Hi ha
paronomàsies, jocs de paraules plens de màgica sonoritat, una investigació lingüística
incessant a la recerca de l’ànima pura de la paraula com a signe total, que confegeixen eixa
exuberància verbal que caracteritza una generació: Muntanya gitada a la claror. Encendré
sofre i el foc purificarà la vostra solitud.”
“Rituals druides d’immolació/purificació de la carn (Sacerdotesses vetlaran / perquè no se us
apagui el foc) comparteixen l’espai d’aquest llibre amb el reflex esmorteït d’una llunyana
psicodèlia. Mirava un negre amb el pèl ros.”
Sense deixar de banda el sentiment sincer i casolà on es manifesten altres empentes com la
d’Estellés…”
Resum de la ressenya de Vicent E. Belda apareguda en la pàgina 412 de la revista Alba Núm.
5-6 (1990-91)

Les vetles i la fletxa

I a la nit s’encendran les vetles
i la fletxa em farà fresar boscos de gessamí.
La flaire que no s’ha esbullat em decep
i em redreça tot dret cap al lloc fix.
El sentiment de sucre en la mar que bull a les venes,
em malmena i m’escorxa com llebre que fuig.
Bèstia folla que em robes el joiell del goig,
serp que envolta i escanya l’esmorteït cos!
Llàgrimes feixugues que han mort
al desert em fan un esguard esborronat i tremolós.

El vol de la flama

Penso vendre el somier per somniar
si no em deixes jeure a la falda de mimosa,
on les mirades dels xiquets alhora
esgrimeixen l’aire fins que no s’esmicola,
i també tremolen per saber el veredicte del juí
a fi de conèixer qui li matarà al gripau el verí.
La vespa fa néixer el dolor d’una errant
llàgrima que regalima la galta coberta de pols,
la llàgrima com un corall que banya la llum
amb fum i sabó a l’ull.
Encendré sofre i el joc purificarà la solitud
mentre les sacerdotesses vigilaran que no s’apagui el foc.
No us vull comprar com qui suborna vigilants, però em peguen fort
els fantotxes, i per mantenir la flama hauré de fer algun vol.

La depressió amb la guitarra

Tant foraster en el cos com en el fons del dolor
d’una tempesta, que me’n vaig tip del somriure melós
que encapritxa el cos i ens arriba a aturar l’alè i el mos.
Boto un sord mur de dents i arranco una rialla de canya,
que decora el cristall de la caixa estranya,
on reposa el reialme de l’heroi crivellat de por.
Tothora em traeix l’horitzó que s’il·lumina amb collars de núvols,
mentre la música del violí cordada al fil embriaga
i escanya els delers que el palau de l’aire amanyaga.
Els blísters enlluernen somnis que cada arruga delata.
El desencís ofereix l’oblit de la llotja a la guitarra
que s’encadena a la llibertat fidel de les línies de la pissarra,
dolcesa i son et fan surar i t’encerclen amb un llaç
immers i encisat en la sentida d’un bes estimat.

© del poema: Joan Guerola, 1975

L’aroma dels déus

Preludi
Una flama arrossega les puntes de dos pèls
que enceten, amb destresa i amb total encert,
el preludi de la simfonia. Cada moviment
evoca, gaudeix i fuig com claus rabents
pel forat buit, que xucla tot coneixent,
l’escorça de l’escorpí oferint l’espai.
Solca la flama dels sons i dels temps
amb l’harmonia del pelegrinatge del suor de la sang.
Les batutes volen soles, es muden, embadaleixen
l’esfera amb sonates, adagios, minuets i rondo-sonates.
Llavors retornen les aromes
de les cèlebres persones
que somien a festejar la simfonia de les noces.
La flama amaina i desvetlla
per sembrar amb verds llimones
el triomf del fang que beu la saba dels déus.

La rutina dels saberuts

El saxofon serpeja com un llamp
el candor sobre l’esquena del penyal.
Amb una columna i una escala pujaré
al cim de l’eterna muntanya
i, abans no es podreixi la pols de la senda,
ho hauré de fer pel pedregós pendent de pedra
i soterrem dins d’un monòlit el fàstic quotidià.
Esquivaré xerraires prolixes i excel·lències dels saberuts,
dels qui estan avesats a llances sagrades de pedra.
Lluny hi seré tranquil d’enveges
ni que fossin fulles seques
que esclaten el plor del bo i el dolent.
Ja hi som, m’ha aplegat el moment
de beure’m una gota ben
amarga en vint glopades violentes.
Qui pot obviar la brega si el mal ja està fet!
Qui està exempt i se’n descarta sense més ni més!
En mi són moltes les brunes vegades
que, sense jo tenir-hi res a veure, per tu he hagut de parar la cara
com si el trill cec de l’era fes rodar.
Et creus una reina, oi! Doncs, siguis responsable!
Ja en tinc prou! Respirant pols fins a dalt
em garbellaré al sacseig d’una dansa
incolora perquè quan tot és massa
cal eixir de la madeixa per ser-hi en pau.

Si el mal ja està fet, malament rai

Silenci que dibuixa, encercla i esmorteix un llum
amb una estèril cadira escolar al damunt.
Silenci que envernissa i folra d’innocència un cos
que mans estenallen i inhibeixen en un lloc fosc.
Retorna la imatge de l’espai on rema un barquer
que passa a buscar el nen aïllat que no es pot defensar com un arquer,
que als altres no gosa expressar opinions i necessitats,
els agressors s’hi acarnissen quan poden oldre debilitat.
I quan l’aleteig del rem el porta fins a una àncora
i el condueix a conviure, sense que la protecció sigui massa
i a tastar el líquid de l’autoestima que el refresca i li espurneja la galta.

Danses sagnants? Això rai

Unes vailetes de negre ballen una dansa folla i desigual.

Es contornegen, es dobleguen i aixequen ara un, ara l’altre braç

i, de manera alternativa, els seus braços fan un joc de tentacles.

mentre es regiren en cercles sencers d’eternitat.

En acabat, mouen i fan voleiar uns vermells fulards.

També es posen unes mascaretes blanques darrere del cap

i, estremides de goig, ballen d’esquena a nosaltres

perquè no apreciem les seves cares estranyes.

Finalment, se cenyeixen a la cintura els fulards

i, amb el puny de cada mà, treuen de les butxaques

pols de guix a grapats.

Roden i roden al seu entorn, seguint el ritme d’oboè, l’escampen,

l’espolsen cap als costats i cap a dalt.

Quan acaben els seus cossos cauen a pic, i ja poc exuberants,

igual com la pols mor sobre el terra, s’asseuen i jauen:

van perperint com paràboles de llumins grisencs i sense sang

que de mica en mica s’apaguen mirant-se en un mirall,

i igual als cercles de fulards que, sobre l’aire, ja no cavalcaran.

Girona, 27 d’agost del 2023