Campanar d’Ontinyent
Assegut en una cadira de boga en la cambra abans de dinar i de fer la migdiada, ataülle per la finestra els garrofers on canten les cigales. El goig de sentir-me absent desconnectant així de la feina de tot l’any, l’acompanye d’un glop d’aigua fresca. Pose música suau, barreja de jazz i blues, en el mòbil. Una música gairebé imperceptible perquè no tape el so de les cigales. La ment s’omple de records de l’estiu. A la vora del garrofer tinc aparcat el Kia roig de 160 CV, un cotxe Hybrid acabat d’estrenar. Li pega el sol encara que per fortuna no tan fort com el de la setmana passada. Llavors li buscava una ombra si podia sota els mateixos garrofers. Recorde el blau brillant del cel o les postes de sol darrere un nuvolet pels voltants de les nou del vespre: es feia de nit tan i tan tard que teníem llum fins vora les nou i mitja, o més. Passa un llaurador, amb panxa empindongada, cap a la filera de garatges una mica més enllà. Deu anar a pel cotxe, no crec que vaja a pel tractor, ja que el sol cau a plom. Tanmateix, el soroll d’una mula mecànica que condueix un altre llaurador endarrerit em treu de les divagacions. Es torna a imposar la calma i un ensopiment que et permet vagar d’una cosa a l’altra només acompanyat pels abellerols o pel parrupeig dels coloms en ser amollats per un colombaire ociós. Ves per on un colom moscat es posa en l’ampit de la finestra.
He deixat el llibre a sobre d’una cadira de càmping, la que vaig fer servir per anar a veure caure estels, assegut més enllà dels garrofers, i la mateixa que vaig fer servir la nit del sopar de baix braç en la plaça. L’ajuntament aportava beguda, cacau i tramús, així com la salmorra. En acabant, actuació de Paco Muñoz, prou esporrejat. Sempre ha sigut un cantant que fa de bon sentir. Aüixe un tavà apegalós. Toquen les dues en el campanar. Recorde que cada vesprada, a les 6.30, se sentia el primer toc a missa diària. Algú va dir que eren cinquanta-dues voltes que se sentia el so de la campana. La gent quedava advertida del primer dels tres tocs. Igual que de xicotets. Sentir les campanes, quin plaer, de la mateixa manera que quan revoltejaven per festes. En eixe estat d’embeulat m’avisen pel mòbil que vaja a dinar. M’alce i pare la música. Em quede palplantat i pensatiu davant l’estampa que fotografie.
Les ganes boges de juliol per vindre al poble han estat satisfetes. S’ha acabat xerrar a la fresca o passejar per la carretera de dalt que permetia anar fins a algun punt sense que cap cotxe hi passés. Tornaré a ciutat on trobaré monyicots de mamella prepotents i empipadors que molt a gust enviaria a raure marges. Vindrà l’anonimat. Em creuaré amb gent desconeguda pel carrer. Amb prou feines saludaré gent amb la qual compartisc escala i ascensor. Dic amb prou feines perquè gairebé mai no he parlat amb ells, tot i que viuen a la mateixa finca. Jo vaig a la meua bola. Vindran lectures solitàries a casa i algun cop a la biblioteca. Sentiré els crits de la gent afeccionada al futbol. Potser enyoraré la calma del garrofer, en canvi em trobaré amb l’Amagat i l’amic Blaver.
Pau i bé
