Part 1 Les granotes que rauquen.
Per setmana santa en Bosch i l’amic blaver van a un poble de la Vall on escola valenciana celebra la trobada de les escoles en valencià. Tots dos veuen la cercavila formada per representacions de cada poble, talment comparses de moros i cristians, ja que algunes, fins i tot porten música al seu darrere. Quan ja són totes al cap del carrer, llavors un cor de xiquets canta la cançó de la trobada en una placeta. A tots dos, en Bosch i l’amic blaver, els resulta una acte amè i afectiu.
Més tard ells caminen per carrers on troben una exposició de dibuixos i una exposició de Rondalles de la Vall, troben parades on es fan els tallers i on hi ha venda de CDs, venda de coses diverses, venda de llibres… En una de les de llibres, la dependenta, força deseixida, presenta una col.leció de llibres en poesia valenciana entre els quals hi ha un llibre que parla de l’Estellés religiós. La dependenta els explica l’enganxada atziaga que va tindre amb el president de la diputació de València que, a l’hora de donar diners per crear el museu Estellés, li va dir pam dalt pam baix:
—Per què voleu el museu Estellés, perquè mengen els fills?
—Lamentable —diu en Bosch.
—Quina mala bava té eixe home —diu la dependenta—. El senyor Rus, amb els seus dos o potser més sous, i no per ser un polític de gran alçada, potser sí que donarà menjar a la seua família i als seus fills. A més a més, no demostra cap sensibilitat i sí, en canvi, falta de respecte i total desinterès per la cultura.
—Així és.
Quan se’n van, en Bosch li diu a l”amic blaver:
—Tu com ho veus, vull dir la manera de comportar-se aquest home?
—Impresentable. Pròpia d’un talòs i no d’un polític que ostenta un càrrec.
—Així son els polítics que tu vas votar! Quin exemple dona, no és precisament la de cap bonàs? Això no és un representant del poble, més aïnes un home que presumeix de poder i que presumeix del que no és.
—Tens tota la raó i em sap greu haver-lo votat.
En Bosch i l’amic blaver tornen al poble de la Vall on van ser per nadal. Es tornen a trobar el parent d’en Bosch, però un dels ancians que hi eren per nadal, ja no hi és.
—Adés va ser enterrat. Va morir a causa d’un càncer. Just havent passat nadal, li’l van descobrir i l’home va durar dos mesos mal comptats.
El parent s’atura i se li humitegen els ulls. Segueix dient amb dificultat:
—Hi ha algú malalt de cor, però el que és de càncer n’hi ha malalts a muntons.
En Bosch, que veu que el parent està a punt de plorar, s’avança i l’abraça manyac.
—Increïble. Si vostès mengen aliments de qualitat i sans —li diu l’amic blaver.
—Això era abans. Adesiara els llauradors llencen insecticides i pesticides als arbres. Això és pur verí. Abans no tiràvem quasi res als arbres i a la vinya.
—Ja té raó, ja —li diu en Bosch—. I vostè com es troba? I com ha passat l’hivern?
—Bé. Sols que em van fer un TAC i em van dir que tinc molt mala circulació. Això em provoca a voltes taquicàrdia i picor a les cames, si no fora per això estic massa bé. He de seguir un tractament. Saps que és tot, vellesa: anys i anys.
—Bé, si es pensa que els altres, encara que siguen més joves, no tenen coses, s’equivoca.
—Ara, hi ha molts espàrrecs, si voleu fer-ne fixeu-vos, que no faça poc, que hagin arruixat el bancal amb els aspersors dels tractors. Aneu per ací i per…
El parent explica en Bosch l’adreça a seguir per trobar-ne sempre i quan no els hagen collit ja. En Bosch i l’amic blaver en troben un ací, un altre més endavant i en troben bastants que ja els han fet. Quina pena! Enguany hi ha a bondó de brossa. Sempre hi ha qui llaura a deshora. De fet, bastants bancals estan erms. La gent els abandona perquè, si ells no els poden treballar i han de llogar jornalers, perden diners.
En Bosch i l’amic blaver coincideixen amb dos homes i un xiquet que també en busquen. Parlen castellà, deuen ser forasters. Un dels dos homes els talla amb una navaixeta, l’altre home porta un manoll d’espàrrecs tallats ben igualats per baix i lligats amb un fil d’empalomar. El xiquet porta una bossa de plàstic. Entren a tots els bancals inclús si els amos hi estan treballant.
—Jo no dic que no puguen trepitjar els bancals vora els marges, però si els amos hi són, jo no gosaria entrar. Tenen un morro que se’l trepitgen —diu en Bosch.
—Tu conta que potser estan a l’atur i no tenen gran cosa per viure. La crisi estreny a les famílies i hi ha alguna família que està realment escanyada —diu l’amic blaver.
—Quanta raó que tens. Tal vegada si es cullen amb navaixeta, si els fan tan ben arreglats i els lliguen amb un fil, és perquè són per vendre’ls i si es treuen alguns euros, això que tenen.
En Bosch i l’amic blaver segueixen buscant.
—Mira, amic, allà en tens un i més cap ací tres més… —diu en Bosch.
—Quina habilitat!
—Buscar-ne és intuïció i concentració per oblidar-ho tot i relaxar-se. A mi em relaxa tant que ni ioga ni meditació ho superarien. A més a més, després una truita d”espàrrecs és una gran fruïció.
—Mira, allà n’hi ha dos… —diu l’amic blaver.
Quan acaben, tenen alguna picada de rantells. I el pitjor són canells i braços ben esgarrapats per eixos esbarzers que es propaguen arreu dels marges sobretot on hi ha esparragueres. Els esbarzers són capaços de fer maldats en qualsevol braç i que en vore mans i braços de ciutat… Ai, pobret braç o pobreta mà que per un espàrrec queden atrapats en un esbarzer: esgarrapades i talls en la pell blanquinosa de qui cau en el seu parany. No ho obliden tampoc els engargullers, la salsa parrilla i d’altres plantes de marges que els deixen fets un sant Llàtzer…
A mitjans d’abril ja no es fa de nit tan enjorn. Encara amb els núvols prims i rogencs quan de sobte la lluna plena treu el nas per darrere d’una lloma de la serra. Els dos amics tornen cap a casa mentre ja canten les aus de la nit com el mussol que fa estona que no para. A casa, l’amic blaver s’asseu en un lloc que li permet contemplar la lluminositat de terrats i teulades a causa de la lluna plena: captivador. Mentre la contempla se sent un trombó, algú deu estar assajant només unes cases més amunt. La llum de la lluna plena i la música ho fan tot plegat més encisador.
De nit no hi ha lladrucs de gossos ni marrameus, només un mussol que xiuxiueja i udola, un rossinyol que refila de nits i les granotes que rauquen
Pau i bé
