Està prou bé el premi 

L’Aida Font no guanya el premi de poesia. Arronsa les espatlles. Li tremola la mà quan toca el pany del pis.
―Ets ximple per no enraonar amb el jurat ―diu la mare ―. Escriuràs més?
―Ja n’estic escrivint.
―A veure si guanyes. Jo estrenaré un vestit en la vetllada literària.
Petoneja cada poema acabat. Repeteix els versos en veu baixa, com si busqués un ritme que el cor encara no li dona. El Desum Dorma l’acompanya.

Més tard, al correu, un jove funcionari recull els sobres amb els poemes.
―Una sort escriure poemes ―diu.
―Te n’escriuré un.

A la cafeteria, el poema es desperta als ulls que s’estremeixen en somriure.

A la vetllada literària, ningú hi fa cas. L’Aida pren una copa, abraçada del jove de cabells arrissats.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 21 de gener de 2026