La filatura d’en Maxwell (al·legoria d’una dictadura militar)

A la filatura d’en George Maxwell, els vigilants, més aviat durs de clepsa, porten pistoles per vigilar de manera constant obrers, telers i fils. No tenen nom ni cara, però fan por només de sentir com repiquen les seves botes mentre avancen per les passarel·les metàl·liques. L’ordre és clara: res de moviments sobtats, res de fils fora de lloc, i encara menys fils pensants. Un d’aquests fils tremola de por. A veure quina en porten avui, després de la pau aparent de diumenge. Es troba més tens que mai, poc hi pot fer. Seguint la violència institucionalitzada, ja ha rebut trepitjades dels vigilants, crits d’alguns telers que embogeixen sense avís i fins i tot una bufetada amb la culata d’una pistola, com si no fos més que una pelussa rebel. De debò. El soroll constant dels telers que res interrumpeix, li rebenta el cap. És com si cada cop que s’encenen, cridessin contra la llibertat, contra qualsevol fil que s’atreveixi a somiar. No li impedeix somiar que puja al cel, que es fon amb el vent i que ja no l’estiren, ni l’amaneixen, ni el tallen. Però no pot distreure’s: en aquest lloc, el somni es paga car. Alguns fils desapareixen de sobte. Uns cauen a les escombraries, altres volen per la finestra, directes al riu ennegrit pels tints. N’ha vist més d’un fer aquest últim vol, en silenci, com si no volguessin molestar. És massa prim per deprimir-se, però massa lúcid per resignar-se. Tant de bo fos un fil de seda, vermellós o argentat, i entrés en un teler Jacquard del segle XVIII, d’aquells que saben escoltar. Però no. Aquí tot és mecànic, impersonal. Tot i això, s’il·lusiona amb la idea de sortir amb una mica de dignitat: ser una manta, una tovallola, fins i tot un llençol. Alguna cosa útil, neta, que abraci algú. Per això, a les fosques, es reuneix amb altres fils per defensar els seus drets. Cap fil no diu res en veu alta: els murs tenen orelles, i les càmeres no parpellegen. Potser ell acabarà en una manta i abrigarà alguna noia en les nits d’hivern. Es posa tan nerviós en el moment d’entrar als telers, abans fidels i obedients, comencen a embogir. El voltatge no quadra, o potser és el sistema que ja no aguanta més pressió. S’aturen, tremolen, trenquen agulles. Els vigilants no ho toleren. Disparen. Apunten sense pensar. Lliguen telers amb cordes, com bèsties en revolta, i els reparen a cops de bastó. El fil, testimoni mut, sobreviu per poc. I el pitjor no és el dolor: és veure els altres. Fils atrapats, partits, trets com escombraries. Alguns queden penjats a mig cos: una part dins la màquina, l’altra arrossegada pels peus dels obrers. El munt de fils descartats creix cada dia. Alguns seran cremats. D’altres, abandonats al magatzem perquè les arnes els devorin amb lentitud. Aleshores, un grup d’ells decideix marxar. Fugir. No tenen passaport, però tenen voluntat. Emigren, invisibles, enmig d’un camió de bales destinades a un altre país. Somien trobar-hi una fàbrica més justa, on el soroll no sigui càstig, sinó ritme. Potser hi ha telers que no obeeixen ordes militars. Qui sap si tenen sort, ell acabarà convertit en una manta aspra, d’aquelles que els pagesos fan servir per collir olives, o per tapar-se del fred al mig del camp.

No se sap mai si serà dolça, ni fina, ni bella. Però serà lliure. I això, per a un fil, ja és molt.

6/5/2017 a les 00.19

© del conte: Joan Guerola, 2017

Joan Guerola