Encara el veig entrar, arrossegant la cama, amb el regle a la mà. N’hi havia prou amb un cop sec en la taula i tots premíem els genolls contra el pupitre. Un dia em va obligar a posar-me dret per dir una paraula en català. Em va obligar a repetir-la davant de tots, una vegada i una altra, fins que la llengua em feia mal. Els altres abaixaven el cap, sense mirar-me. Després vingué el cop, mesurat, als artells.
Encara em pesa el silenci. Caminava entre els pupitres colpejant lent el regle contra el palmell. S’aturava al meu costat, respirant a prop. Jo suava. Aquesta espera pesava més que el cop. Si reincidia, de genolls, els braços en creu. No recordo les operacions de la pissarra. Recordo el terra fred, el dolor als braços, el brunzit de la regla. A casa callàvem. Dir la veritat duia més cops.
Les taules es van esborrar. El regle, no.
© del conte: Joan Guerola, 2025
Girona, 5 de setembre de 2025
Usuaris que han visitat aquest lloc : 335
Visites que ha rebut aquest lloc : 952