Planta baixa d’un institut comarcal en 1968. Un home i una dona discuteixen. Els llamps il·luminen el vidre de la finestra. Trons d’una tempesta. L’aigua corre de costat a costat del carrer.
—Ves-te’n de casa.
—Volant me n’aniré. Ho tens tu clar.
—T’he dit que marxes ja. No t’aguanto més.
—Ves-te’n tu, que ets qui no aguanta. El pis és meu igual que teu.
—Vull que marxis ara mateix. El meu pare em donarà els diners que val la meitat del pis i te’l pagaré. Mentrestant, ves-te’n a un hotel i et pagaré una habitació.
—Que dius!
—Ha de ser ara. El cotxe te’l pots quedar per tu. Però fot-t’ho al cap d’una vegada.
L’home agafa una bossa i baixa al pàrquing.
Marxa la llum. L’ascensor deixa de funcionar. El carrer és un riu. L’aigua entra per la porta del pàrquing i el nivell puja. La sortida queda negada.
L’home mor entre l’aigua i el fang. Ella conserva la seva bossa. En té cura.
Als vespres mira fixament l’estany on es van conèixer.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 10 d’octubre de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 4451
Visites que ha rebut aquest lloc : 10250