El pes del que no vaig fer

Fart que el conill devorés els crisantems, l’imaginava atrapat a l’horta, no fugint de mi, sinó esperant-me.

Un capvespre el vaig veure ensumar entre les flors que havia de portar a la tomba de la mare. Arrencava pètals, esquinçava brots amb una calma que em va glaçar la sang. Cada dia li deixava enciams, pastanagues i fonolls, i un setge de pau al voltant dels crisantems. El conill olorava, rosegava, però sempre tornava a les flors. Vaig anar al porxo. La bosseta de verí m’esperava. La vaig sostenir un instant, sentint el cruixit de la pols a dins, com si respirés. De vegades em sembla haver desfermat el nus; d’altres, només recordo el tacte fred del plàstic.

Dies després, el conill va aparèixer mort: un cos tou entre l’herba. Vaig sentir un alleujament fugaç. Esperava un moment de respir. No hi va arribar. Només un silenci que em buidava els pulmons, com si la terra em panteixés per dins. El vaig apartar amb les mans. El pes era el mateix del taüt de la mare, la mateixa terra esperant. Un buit que no es tapa ni amb flors ni amb culpes.

Potser van ser els gossos, o un altre pagès cansat de la plaga de conills que rosega fruiters i arrasa soques. El verí continua a la bosseta. Tal vegada el conill jeu sota els crisantems. Cada vegada que els miro, sento la pols cremant encara als dits. Hi ha culpes que no maten. Només deixen la terra oberta.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 4 de setembre del 2025