La por de passar desperta una nit més era més forta que la vergonya i el tremolor de les mans mentre li deia al veí, a qui no podia mirar als ulls, si li faria res venir a casa a dormir amb mi. Només volia provar si una altra respiració al costat podia enganyar la por.
L’home em mirà amb estranyesa i callà. Encara sort que no em digué, com hauria pogut: « I ara, que t’empatolles?». Em demanà temps per pensar-ho. Vaig pensar que el silenci ja era resposta. Tanmateix, em trucà: ho acceptava, amb una veu que no sabia si era por o cortesia.
La primera nit, el llit ens va rebre en silenci, com un presagi que advertia. No vam dormir. L’aire pesava, com si les paraules no dites haguessin pres cos. Cada moviment trencava una calma que no existia. Estirats, mirant el sostre o d’esquena, érem dues presències que no gosaven trobar-se. Només el cruixit dels llençols trencava el silenci. Ell digué que no era xerraire, i la veu li va quedar suspesa a l’habitació, com una paraula que no sap si vol ser consol o acomiadament.
Les nits següents vam conversar amb calma. El passat s’insinuava entre frases curtes i s’esvaïa com baf damunt la taula de nit. A poc a poc, el cansament ens rendia i la son ens trobava mig desperts, mig reconciliats.
Quan vam dormir tota una nit sencera, ell em digué que ja no sabia descansar sense mi. I jo vaig pensar, somrient a la foscor, que potser hi ha malsons que mereixen ser compartits.
© del conte: Joan Guerola, 2025
Girona, 6 d’octubre de 2025
Usuaris que han visitat aquest lloc : 335
Visites que ha rebut aquest lloc : 952