Déu meu, que n’és de maca la Judith

Tossut.  Res a fer, i no li va bé la confrontació.

A tothora somia truites. En Roger es turmenta. Li volta pel cap la Judith. Es passa els dits per la barbeta. Una cosa prou estúpida i quina murga! Si és un candidat, ocuparà el darrer esglaó. Potser no hi consta. L’espanta quan li expliqui el que tenen altres pretendents. 

En Roger titubeja. S’aclareix la gola i li demana: 

—Vols sortir?

—A on? Al cinema? 

—D’acord, entesos —li diu i la mira intermitentment.

Altres ocasions es troben per fer el toc. Remors de fons i xerrades indeterminades. En Roger posa el got de la beguda entre ell i la Judith. Tot d’una, ella el sorprèn quan li diu:

—En què penses. 

—Ui! Això és complexe…

—Vinga, digues-m’ho. 

—En moltes coses. Què estem bé, oi? De debò que sí. Que duri fins a l’infinit —diu ell i sospira.

—No estaria pas malament.

La Judith s’agafa amb ell com a la taula de salvació. Enamorada? Sols diu que està bé i que millor que viure en un pou. 

Fills i nets tot just enterren en Roger. Dos dies després mor la Judith.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 19 de  juny de 2026