Un home va a la deriva. S’afona. Els fets li llisquen com trens que no s’aturen. Minuts i trens: sempre passen. Sempre iguals. Duu l’alforja penjada al coll. Ha anat llençant el que sobrava. Se’n fa creus del que ha tret. Només hi deixa emocions, que no pesen. A la seva edat, en el fons, tot sobra.
Vol caminar lleuger. Fins i tot l’alforja pesa. La llença a l’aire.
Cau dins d’un núvol. Una brisa se l’enduu I es converteix en un punt en el cel. Sense l’alforja, el neguit desapareix I viu millor. Desfulla els dies amb il·lusió de viure’n més. Abans no grinyoli com un tren en una via morta.
© del conte: Joan Guerola, 2025
Girona, 14 de desembre de 2025
Usuaris que han visitat aquest lloc : 767
Visites que ha rebut aquest lloc : 2554