Skip to main content

per Joan Guerola

Simón Quilis

1

Estació Termini

(A Rosa Chacel, per dibuixar la intuïció pura)

T’asseus vora un abisme de paraules

i poues amb la corda de la sort

vides extraordinàries, un record

per recrear el futur i un temps de baules,

com les mil i una lletres de les faules

i de la gran novel·la que és la mort.

Perquè viatges sense passaport,

travesses la planúria de les taules

amb un trajecte, el tren de l’escriptura.

Saps que l’amor és aquella estació

on ser poema, un àmbit que perdura

en cada extrem d’un vers que es fa horitzó.

I així vas dibuixant la intuïció pura,

viva literatura que és raó.

Perquè l’eternitat mai no s’atura

vas voler néixer i ser un cos de passió,

el que dius sense dir, la seducció

i un gust de meravelles que madura,

en secret, com el fruit de la natura

que escrius en línies tendres de claror.

Vas ser una extensa espera d’estació,

l’àlgebra dels rellotges, la mesura

d’aquella desmesura saturnal,

potser alguna secreta confessió

o l’ofrena a una verge deslleial.

Ets la inexacta ciència no-ficció,

totes les biografies de l’igual

en l’aigua en què t’observo si més no.

© del poema: Cristina Àlvarez Roig, 2021

******

2

Temps de capteniment

Confinada en el silenci de la llar

les ombres desfilen en passadissos solitaris

on la basarda mata els febles sens parar,

sense mirar rostres ni delits ancestrals.

Reclosa en la pregonesa del meu endins

les llàgrimes esberlen sistemes decrèpits.

No hi ha cabuda per la desolació, 

ni per a la impotència dels manyacs.

El món és un desolat desert

i els nostres ens deixen perquè així està escrit.

Només cal que plegats cridem:

Prou, prou de l’excusa de la vulnerabilitat!

Atiem els cors, empenyem la fortalesa

i donem la mà a qui ha donat el braç.

Dolors Vilamitjana

*****

Bes de colors, mots de dolors

Les clofolles de les hores

no es malmeten.

Si hom té cura del garbell,

restes d’esperança

empelten el bon viure

sense recança.

Les paraules són racons

de vida sense tanca,

com engrunes de nostàlgia.

Mots nítids i dolços

sense límits ni llindars,

ni quarteres ni feixes rostes,

ni lianes enganxoses.

No hi ha pous sense aigua,

ni vida sense experiència.

L’eixida hi és des del silenci,

com vent de ponent

que ens xiuxiueja besos,

beuratges màgics

per a Dionís i Artemisa,

per a la saviesa dels temps.

Dolors Vilamitjana

*****

Sospir de serenor

Quan la música ens sublima els buits,

s’esvaeix el plor del nostre avi, el seu;

aïllat per tantes parets sense sentit,

només perquè el sistema el fa reu.

Com ressona el crit enmig del desfici!

Dionís enyora la mà d’Artemisa,

moment en què podia exercir l’ofici

i fer front als anhels sense visa.

Ara que és inútil i un destorb malalt,

capcot, diu que no vol ser cap càrrega,

abans que el desconnectin pel seu mal.

L’esposa el vol però no el pot haver:

com ell, sola, lluita per respirar encara.

Un i altra es besen amb el pensament.

Girona 5 octubre 2020

Dolors Vilamitjana

*****

La corrrupció

LA POESIA és un sistema de vida. Un home de valor no rebaixa els seus límits ni un cavaller honest ofén la seua dama.

M’heu deixat sol i abandonat, però jo sóc salvatge, un caçador salvatge, i tots els meus trofeus són un joc de tristesa.

Si no som diàfans es corromp l’espai buit, corrompen l’alegria que ens ajunta al misteri. El temor és pecat i dubtar és obscé.

Hem deixat que l’amor es podrís en el fang i no tindrem accés al foc secret. Som fills de corrupció. Ens fan ser ninots d’infern perquè així ens destruïm. No ens deixen ser feliços, contemplar-nos els ulls des del fons de la calma. Ens volen per ser esclaus, ens porten al suïcidi. No ens deixen ser feliços.

Millor estarem junts que no sols amb la por.

Salvador Jàfer, Els caçadors salvatges, 1984.

******

Lluna melosa, preciosa, graciosa:

somnis, insomnis, cassoles i plats.

Una cosa com un plat:

xip-xap, ja s’ha amagat.

Records d’infantesa.

La faula més bella

que lluny l’hem deixada!

La lluna, la pruna,

vestida de dol.

Son pare la crida,

sa mare no vol.

Ara ja no ixen ramats de roselles

passejant pels núvols com les caravel·les.

Oli en un cresol.

I la nit comença

amb la faula immensa

de la llum que pensa.

I roda la mola,

i mol el molí.

Arròs en cassola.

La vida s’esgola.

Carros que creuen

camins de la nit

em deixen la història

de cada petjada

escrita al meu pit

Salvador Jàfer

*****

A la nit, quan m’agenolle enfront del pou del meu dolor,

puja una pluja lleugera: la mort.

La porta sempre és oberta, el meu port sempre és un port: la mort.

Els llavis i la tenebra dins de la presó pitjor.

El meu camí no el trepitgen coloms.

Les hores tan escanyades no gosen alçar el vol.

I les gavines són mortes a colps,

i s’esborren més petjades de son,

i tremolen lentament en processó

les malèvoles bruixotes de la por.

I m’esborrone de fred i alce els braços al sol.

Que es fonguen la tenebra i el falcó,

i el gripau de la pell blava i els rellotges de cartó!

Que la lluna d’argila es faça lleó

i que em deixen calcigar tots els meus mots,

mentre m’enfonse lentament al palau de la foscor,

a la nit, quan m’agenolle

enfront del pou del desamor. 

Salvador Jàfer

*****

Reiets i orendelles

Quan la tardor s’allunyava de les nostres terres,

sufocades i cansades de la insistència del sol,

just era temps de substituir l’escalfor de l’astre rei

omplint la xemeneia de llenya, d’olivera sobretot.

I també, a voltes, amb ceps de vinya vençuts pels anys.

Al pare li agradava tindre bona reserva a casa.

Aleshores era quan, en anar per llenya a la cabanya,

m’adonava de la presència del reiet fora al pati

on dormia el munt de llenya i d’altres eines dels camps.

A dalt al sostre es veia la seua silueta

refugiada sobre una biga travessera.

Li diem el reiet, i ves a saber tu perquè,

mentre que pit-roig li deien altres també.

Jo acostumava a eixir per llenya als vespres,

encara que mai de nit, ja que no era una hora prudent.

Si em veia, s’esglaiava i volava l’ocellet,

ja no tornava al seu covil per res.

En canvi, si no em veia, restava adormidet.

Però millor al vespre, més adient.

Malgrat que els anys han passat encara igual segueix.

Supose que seran els seus descendents els que ara venen,

a ocupar la cabanya provisionalment.

Sols fins que al mes de març quan arriben les orendelles

i aleshores se li acaba el lloguer hivernal al gràcil reiet.

Enguany no ha vingut desgraciadament, l’estimat ocell.

© del poema: Josep Quilis i Àlvarez 2019

Divendres 6 de desembre de 2019 

*****

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment per a l'acceptació de les cookies esmentades i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxa l'enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies