Fa uns anys, en acabar el batxillerat, la Mireia va quedar de pedra quan la Purificació, la seva millor amiga, va decidir fer-se monja. I de clausura!
Una cosa estranya en els temps d’ara, prendre una decisió voluntària de tal magnitud. En el pitjor dels casos, ja no la tornaria a veure. De seguida, la Mireia va imaginar que només parlaria amb ella a través d’una finestra de fusta calada. Així va ser com va haver de viure sense la millor amiga. Per més que va continuar fent la seva marxa, no la va oblidar. Algun cop la va visitar i van xerrar per les reixes de fusta. L’impressionava tant que va disminuir les visites.
Passats uns anys, va arribar una pandèmia a tot el món. Era un càstig de Déu, es va arribar a preguntar, per bé que ella no era d’església. Se sabia que el virus venia d’orient, i que era tan agressiu que matava. I para de comptar! Que segura que devia estar, l’amiga, dins del convent, va pensar quan es parlava de confinament.
Ens posarem a viure tancats, junts sota el mateix sostre, i això no té per què voler dir viure junts amb família: en el meu cas, el germà em resulta un estúpid amb el qual tinc poca relació, amb mon pare sovint m’hi discuteixo i s’acarnissa contra mi, i ma mare, tot i ser la millor, resulta molt pesada.
Abans de començar el confinament, va anar corrents a xerrar amb l’amiga monja, i li va dir:
—Aconsella’m per estar tancada a casa durant tres mesos, perquè se’m farà inacabable.
—Dona, això és molt difícil!
—Si tu, que estàs tancada, no ho coneixes bé, no se m’acut ningú que ho pugui conèixer millor.
—El meu tancament va ser per voluntat pròpia, el teu és per imposició obligada.
5/7/2020 a les 19.20
© del conte: Joan Guerola, 2020
Joan Guerola
