No li podia anar pitjor, a l’home, en una cel·la on la bombeta ronyosa no dissipava la foscor. Emmordassat, mans i peus lligats, i amb els cables de voltatge enganxats als testicles. Les fuetades elèctriques seguides el sacsejaven cada dia. Mentre romanien a l’espera que confessés, l’anirien aixafant.
Les sessions van seguir d’ençà que li havien fet veure una noia magolada amb semen escampat pel cos. Així, o pitjor, acabaria ell si no els deia la veritat. Més sessions de cables de volts als testicles, ja que la veritat que li demanaven no la tenien fins llavors. Per què de primer antuvi l’havien sotmès a eixes sessions i no comprenien que no sabia res del que volien? Tostemps de nit fosca, desorientat sense dia ni hora. Tal vegada moriria, amagat d’amics i familiars, en una de les descàrregues, a la cel·la amb olor de merda de gat i porc. A tot estirar menjava una mica; passava el temps gitat a terra sense moure’s fet una mescladissa d’ossos i poca carn.
De defora li semblava sentir soroll de sirenes lluny enllà; més a prop, els comentaris fluixos dels guàrdies:
—Estàs ben sonat. No ens estem passant? Sembla que l’hàgim matat —diu un.
—Ara ja hi som pel tros —diu l’altre—. No hi fa res si mor. Que estàs cec, o què?
—A què ve, això, ara?
Els malparits, que s’havien complagut del seu dolor, de sobte li devien veure un tremolor del cos que els va tranquil·litzar, si més no, a un dels botxins. Encara més quan va udolar, cercant una ajuda que no li arribà pas.
Els abaixarien el sou per no haver aconseguit treure-li cap declaració que interessés els superiors i no gastarien més electricitat amb els cables ni amb la bombeta ronyosa, en un estat de bancarrota. Que no hi hagués tant d’assetjament li disminuïa l’agonia. Valia més això que res, fotre! Ja tindria gràcia que la crisi econòmica li abonancés la situació.
Diumenge, 4/1/2015. 23.48 h
© del conte: Joan Guerola, 2015
Joan Guerola
