Retrets sense deixar-se res IV

Part IV

—Jo penso…

La tallo i li dic:

—De debò que tu penses?

—Penso que massa sovint t’estàs queixant de cansament. Sembla crònic.

—No li deies el mateix al teu primer marit i et va fotre una hòstia?

—No. Guaita, nen, no fou així. Va ser molt pitjor. El vaig enxampar pel carrer passejant agafat de la mà de la dona de fer feina, que era més jove que ell i que jo. Què vaig fer malament jo perquè em passés això? No era just.

—I en veure’ls que vas fer?

—Que volies, que muntés una escena. Doncs, no. Vaig girar cua com si no haguera vist res. Amb l’obsessió per marcar músculs i abdomen, al molt cregut li hauria de fer vergonya de cintura cap avall. Sí, unes cames primes i la pell del mig que no se li estirava. No parava de consumir esteroides anabolitzants per tenir musculatura. Estava ben sonat el malparit.

—Més o menys com tu i com jo, no? Vivim entre amenaces i assetjaments. N’estic fins als nassos.

—Entre amenaces i assetjaments… —m’escarneix—. Deixem-ho córrer ja. El passat l’engeguem on tu saps. Per mi no compta, i no tolero judicis —diu, fa un soroll amb els llavis junts i s’arronsa d’espatlles.

—Jo no em crec que ho deixes córrer així com així. Però com vulguis, doncs.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 27 d’octubre de 2026