Retrets sense deixar-se res II

Part II

—No siguis estricte, nen. Si en vols de més gustós, mires els programes de cuina de la tele —em diu, alça els muscles i es posa a riure.

—Va, no t’emprenyis. Potser ho faré… pel pur plaer del menjar.

Ella desa cada fet i cada situació per recordar-los bé. Tant li fa, jo valc més que la memòria dels àpats. Em quedo mirant-la i li faig un petó. Se li dibuixa una carassa en els llavis.

Ha preparat una amanida de pasta que sembla xiclet. Ni pels olis del precuinat ni per la goma de la pasta no dissenteixo ni discuteixo. Prou d’embolics.

—Ja ho saps, si una persona treballa, no hi ha temps per cuinar quan torna a casa —diu ella.

—Si t’hi poses, cuines molt bé i molt de pressa.

—Si hi poses voluntat, també et sortirà bo. A la cuina i al llit, s’ha de tenir neguit. I tu no tens neguit ni quan vas restret.

—No et passis, nena.

—Creia que sabies acceptar bromes?

—Ja sé que soc un més del muntó… Això no et dona dret a menystenir-me.

Premo les mandíbules.

—De debò els homes sou tan poc hàbils?

—Què saps tu? Mira qui parla.

Per què no li fa res parlar-me així? Ja n’hi ha prou de soltar-me parells de coces.

—Sí, sou poc hàbils, i tu encara menys: estàs fet un babau. Fas el distret i així no entres a la cuina. Ja ho farà l’altra. Ah, i no t’oblides de netejar això de la vitroceràmica, que si no s’assecarà i es farà dur.

—Sí, dona, sí. Vinga, tranquil·la, cony! —li dic mentre ella meneja el cap de costat a costat.

M’escarneix i m’entren ganes d’estomacar-la. Sento una ràfega de ràbia. Penso a agafar un ganivet i fer-lo servir contra ella. Però això no va amb mi. Una bogeria.

Ella es cruspeix el sopar en un no res tot i que no menja gaire, llavors em recorda:

—No vull oldre el menjar sec mentre dormo. Encara hi ets a temps perquè està tou. Si ho deixes per a demà, et caldrà un Black and Decker per foradar-ho.

No cal que em pressionis tant i tant, tranquil·la, entesos? Al moment ix de la cuina, s’escarxofa al sofà, engega la tele i els colors centellejants de la pantalla deixen veure millor totes les cames.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 24 d’octubre de 2026