Mirades mentre obro la guixeta. Em fan la traveta quan camino als passadissos. Amb la mirada alta, l’esquena recta camino ferm i segur. Amaguen el meu estoig i em llencen la motxilla a la paperera. Es fiquen en com vesteixo o en els meus cabells: se’n riuen. D’acord, Ja ho has dit, els dic.
Al pati, tot i la vigilància dels professors, m’acorralen. Al lavabo, em foten el mòbil i el remenen. M’agafen del coll de la camisa i em sacsegen com una nina de roba. Em demanen la contrasenya del correu electrònic per tafanejar. No em rebel·lo amb violència. Al contrari, obeeixo i acato.
A casa, no m’atabalo. Apunto en un quadern els fets. Descric els agressors i el que em fan. Potser soc el culpable. El cos em recorda que el taló no m’aguanta el pes del món. La lluna, sense voler-ho, em fereix les ales.
No soc capaç d’avisar el tutor de l’institut. Tampoc m’ajudarà a no veure’ls més. Un laberint sense sortida. Faig campana. Passo les hores de classe en el banc d’una placeta amagada. Jo visc amb la pressió de l’institut. Un atzucac. Faig un whatsapp que reenvio als contactes. L’àguila s’estimba en un penya-segat.
El banc sempre és buit.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 13 de juny de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 2387
Visites que ha rebut aquest lloc : 6499