El mestre colpeja la taula amb el regle de fusta.
—¡Póngase firme!
M’agafa per la bata escolar. M’agenollo davant d’ell i demano pietat amb les palmes de les mans juntes.
—No tornaré a parlar en català a l’aula ni al pati.
Em torna a agafar pel coll de la jaqueta, m’envolta i m’immobilitza els braços. Em bloqueja les cames amb les seves, dels genolls fins als peus, i em doblega el cos sobre la seva cuixa. No em puc moure.
Em colpeja les mans juntes, les natges, l’esquena i les cames amb el regle de fusta gruixuda. Quan li falla el regle, fa servir una vara o la corretja de cuir. Caic a terra.
Els altres miren el terra. Claven els dits a la fusta del pupitre. No parlen.
A casa, la mare justifica el càstig.
—Què has fet?
—Se m’ha escapat una paraula en català al pati.
—Si el mestre pega, és perquè t’ho has buscat. Obeir. Parlar en cristià.
Ni qui feia de mestre ni qui feia de mare ho eren de debò. Jo era adoptat.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 27 de maig de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 2201
Visites que ha rebut aquest lloc : 6121