La piscina dels que no tenen res

Dret damunt la barana de la bassa de la prunera, en Pep es tira a l’aigua. Topa al fang del fons. Surt de l’aigua, nu. Els calçotets li pengen d’un peu. Els altres riuen.

—Vosaltres rieu, però ningú s’ha tirat com jo,

—Jo m’hi tiro —diu en Manel.

—Manel, tu no. 

—Et penses tu que ets l’únic que saps nadar. Si tu ho has fet, ell també ho pot ser —li retreu un.

—Ni jo ni cap de nosaltres sap nadar, i la bassa no té prou aigua. Dic que el meu cosí Manel no es tira, i no ho farà —diu en Pep que recorda i obeeix el que li demana sa tia—. No tinc ganes de cap desgràcia,  

Dos més s’abaixen els calçotets, es giren ensenyant els culs. Darrere del baladre, es toquen els penis: riuen i fan el ximple.

—Me’l toco en honor de doña Concepción —diu un.

—La que en companyia del mestre ens toca els collons —rebla l’altre.

Toquen dues campanades.

—Hòstia, les dues —diu en Pep, que es posa els calçotets molls i els pantalons curts—. Me’n vaig corrent cap a casa abans no aparegui la meva mare amb l’espardenya en la mà. No vol que vagi a gorgs ni a basses.

—Jo també —diu en Manel—. No sigui que ens enxampi l’amo de la bassa i hàgim de córrer mig despullats pel bancal de vinya. 

De pressa tornen amb un sol que bada les penyes: per agafar una inflamació. A casa, no li diuen res. La  mare s’acosta a en Pep, li passa suaument l’ungla pel braç. La pell deixa una marca lleu, com si reconegués l’aigua. Fa un gest afirmatiu amb el cap. 

Després de la migdiada, el pare se l’emporta a arreplegar garrofes.

L’estiu continua. El diumenge aniran al gorg a espiar les noies en vestit de bany. 

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 20 de maig  de 2026