Transito una senda. La brossa fresca la tapa a mitges. Les soles de les sabates no toquen terra; no fan soroll. No suro, però gairebé. Les puntes de les tiges em pessigollegen. Com m’agradaria ser una tija i dormir el son dels infants. Continuo amb passes segures, enlairant-me com un estel fins que salto i arribo dins d’un riu. Xipollejo com un animalet. L’aigua m’arriba fins als genolls. Em refreda les cames.
Deixo de caminar.
© del conte: Joan Guerola, 2026
Girona, 19 de març de 2026
Usuaris que han visitat aquest lloc : 952
Visites que ha rebut aquest lloc : 3033