El silenci que no espera més

Es despulla. L’aire fresc li passa per la pell. Es fica al llit i es recorre amb plaer, sense pressa, sense testimonis. De fons, un violí i un cello dibuixen una calma que l’embolcalla. Els ulls li cauen. S’adorm.

Al cap de setmana, camina sola, respirant l’aire lliure, sense grup, sense consells, sense regles. Un home s’acosta i li pregunta:
—Encara més sola? I si et surten senglars o altres animals?
Ella s’atura. Un fil de somriure.
—Camino sola perquè em dona la gana. Els animals no em fan res… i si algun insisteix, que s’espavili; jo no em preocupo per ningú.
Ella gira el cap. El silenci fa la resta.
Gira cua i se’n va ràpida. El deixa sense alè.

© del conte: Joan Guerola, 2026

Girona, 22 de gener de 2026