Somni etern 

Sou pedres i còdols. No us cal casar-vos ni pertànyer a ningú. Us quedeu on sou. El sol us toca. El fred també. L’aigua us passa per sobre.

Us llancen. Us matxuquen. Us xuten amb la punta del peu. No sabeu on caureu.

No reclameu res. No teniu propietats. Quan hi ha riuada, algunes de vosaltres rodoleu. D’altres quedeu encaixades. No parleu. No us queixeu.

Un nen va xutar una pedra al mig del camí. La pedra va botar i va anar a parar contra una paret. Més amunt, algú va recollir pedres del marge i les va llançar a una teulada. Algunes van caure al carrer. D’altres no.

A la nit, la riera va créixer. L’aigua va arrossegar terra, branques, pedres.

Al matí, el camí tornava a ser camí. Les pedres hi eren. Algú va passar i va fer un pas més llarg. No va mirar avall. Les pedres no es van moure.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 19 de desembre de 2025