La consciència

A en Francesc no li agrada trobar-se amb eixa captaire de mocador negre al cap, que manté, com de costum, la mirada baixa mentre subjecta amb la mà dreta un pot de plàstic, dels de iogurt. A l’esquerra sosté un tros de cartó on es llegeix: “romanesa sense feina i amb dos fills petits”. Potser de molt jove no va tenir oportunitats per perpetuar la il·lusió de joventut i bellesa. Potser al seu país els homes violen adolescents que es queden embarassades i que no tornen a saber-ne res, d’ells; potser ella n’és una.

Penses si realment tindrà fills, si és veritat tot això. Però t’atures. Et corregeixes a tu mateix. Què guanyaria, mentint? Potser de molt jove no va tenir oportunitats per perpetuar la il·lusió de joventut i bellesa. Potser al seu país els homes violen adolescents que es queden embarassades i després desapareixen. Potser ella n’és una d’aquestes dones. No ho saps. Però podries imaginar-ho.

Quan el sol, entre núvols i clarianes, no escalfa, roman asseguda just a la sortida del supermercat. No molesta. No diu res, excepte quan algú passa a prop. Aleshores estira el pot i gemega una mena de súplica gairebé inaudible. Una lletania que sembla més per a ella mateixa que per a qui passa.

Si li cau una moneda, mou els ulls de pressa, per comprovar que no ha anat massa lluny. Amb prou feines recull uns cèntims. Res més. Insuficient, penses. Per què no li deixes caure una mica de diners?, et preguntes. Amb vint o quaranta cèntims que li puguis donar, tampoc fa gran cosa, però si no li’n dónes, encara pitjor.

T’has dit això moltes vegades. Hauries de fer-ho, com també amb el negret de Gàmbia, potser es diu Dembo o Abdullahi, no ho recordes, que està sense feina i dorm al carrer. Et costa recordar el seu nom, però no el seu rostre, ni els ulls cansats, ni les mans esquerdades de tant carregar sacs de no-res.

I malgrat tot, passes de llarg. Com sempre. Sense lliurar res.

Et justifiques. T’agradaria tenir un acordió i tocar, i així ajudar-la. Mostrar-li les meravelles de la música, la bellesa que es pot compartir. Potser si sabés tocar alguna cosa, ella podria recollir més diners. Però saps que això són excuses de mal pagador. T’ho repeteixes: el que has de fer és ajudar-la. La resta, romanços.

Mires al teu voltant. Una dona gran, d’uns seixanta anys, li deixa una moneda de vint cèntims. Se la veu tranquil·la, gairebé satisfeta. Et preguntes si es deu haver sentit millor amb aquell petit gest. A l’altra banda, una dona de quaranta-cinc anys passa de llarg. Potser s’ha dit a si mateixa: “Si li dono mig euro, què menjarem a casa?” Potser sí. Potser no.

Hi ha un home que sembla espantar mosques amb la mà. Quan passa per davant de la captaire, mou el braç com si la volgués esborrar de la vista. Si el mires als ulls, només hi veus la figura d’un mòbil, que brilla com una promesa falsa. De la captaire, gens de cas. Com si fos invisible.

Però tu no pots ignorar aquesta inquietud que t’estenalla. T’acompanya com una ombra que no s’esvaeix ni amb el sol. És tanta, la recança, que quan acabes de comprar, tornes per un altre camí, tot fent veure que busques un lloc millor per carregar les bosses. Però en realitat, ho saps: només vols tornar a veure-la. Necessites veure-la.

T’hi apropes. Amb un gest nerviós, li deixes un bitllet de cinc euros dins del pot. Els seus ulls s’il·luminen com si, de sobte, la tarda hagués esclatat en primavera. Et diu alguna cosa amb veu baixa, potser un “gràcies” entre dents. Potser només és un murmuri. No ho entens, però ho reps com si fos una benedicció.

Te’n vas a poc a poc, amb les bosses de menjar, sense girar el cap enrere. Però de seguida penses: i si li has donat molt poc? I si no poden menjar tots? T’atures, dubtes. Tornes enrere. Obres una de les bosses i li dónes una barra de pa. Ella et mira. Et clava els ulls com si et volgués abraçar. Et sembla veure-hi un bri d’esperança. O potser ets tu qui la necessita.

Per fi, la consciència se’t calma. Només una miqueta. Perquè saps que no n’hi ha prou. Que demà hi serà una altra vegada. I que tu tornaràs a passar. I que tornaràs a fer veure que no la veus. Però potser, només potser, t’hi aturaràs un altre cop. I qui sap si un dia, fins i tot, et quedaràs a parlar-hi.

8/3/2020 a les 11:05

 © del conte: Joan Guerola, 2020

Joan Guerola