Una paraula que condemna

A la Sandra les lletres li ballen sobre el paper. Quan la professora diu que avui tocarà lectura en veu alta, ja sap què vindrà. El cor li pica; la cara li crema. Després venen les mirades, les rialles, la sorna de sempre. S’enfonsa a la cadira. Al respatller, escrit en vermell: una paraula que li pesa com una condemna.

A l’aula, el silenci dura un sospir. Quatre riuen primer i marquen el compàs. Els altres s’hi afegeixen per no quedar fora, o potser per por, ja que saben que demà pot tocar-los a ells. Qualsevol errada és festa. Sobreviure vol dir fer que el riure apunti cap a un altre. Avui li toca a ella. Demà, potser a un altre. La professora aixeca la veu, incapaç de contenir el grup. Ja és tard: el mal ja està fet.

Al canvi de classe, la Karen li diu:
—Fem campana. Jo me la piro.
Diuen al conserge que els cal anar a la farmàcia per una medicina, amb un paper signat pel pare o això sembla. El conserge els obre la porta sense ni aixecar el cap.
Al carrer, el sol pica. L’aire és bruscament net. La Sandra respira a fons. Per fi no hi ha ulls que la mirin ni lletres que ballin. Només un silenci que pesa.
S’amaguen sota una escala de fusta que baixa a la plaça. Una fa una calada al porro, treu fum i l’hi passa a l’amiga. Riuen sense parar. De les classes, gairebé no en parlen. De l’auricular que penja a mitges de les orelles de la Sandra en surt fluixa una balada, i ella la cantusseja, com si la cançó fos refugi.

Sona el timbre. Corren. Per sort, encara que el conserge ja està tancant, els espera una mica perquè entrin. Tornen a filosofia. La Karen pren apunts; la Sandra, per dissimular, prova d’escriure. Els traços li surten torçats.
Al final de la classe, la companya del davant es gira, ho veu i esclata a riure. Els altres s’hi afegeixen, com un eco cruel. Les rialles ballen per l’aula com abans les paraules: una festa sense ànima.

—Com t’hi pots aclarir amb aquests gargots? Per això no fots ni brot —riu, fent-se l’enginyosa.
—Tu no n’has de fer! —salta la Karen—. Seràs desgraciada. No veus que és dislèxica?
—Desgraciada ho serà la teva mare.

Es forma una rotllana d’estudiants per observar la discussió. Totes dues discuteixen fins que arriba el professor següent.
La Sandra abaixa el cap, tanca la llibreta d’un cop, surt al passadís i plora en silenci.

© del conte: Joan Guerola, 2025

Girona, 10 d’octubre de 2025